EL PODER

Publicat per en març 6, 2015 dins Altres, Jaume Patuel | 0 comments

EL PODER (1)

 

Estem en plena campanya electoral.  El dia 14 hi ha la possibilitat d’anar a votar. Cadascú vota a qui vol que el governi. Qui no vota…  què vol?

Porto aquest tema perquè les eleccions ens poden fer reflexionar sobre “el poder”. Aquesta immensa recerca del poder tant interioritzada  en l’ésser humà. Tenir poder i manar. Impulsos arcaics. Cal veure les guerres que l’ambició de poder ha comportat i encara comporta avui dia.

Quan hi ha més civilització, si més no, en l’interior del país no hi ha la situació bèl·lica, però s’exporta a fora. De fet, a casa nostra, la lluita és verbal entre els partits polítics. Però guerra verbal. Cal veure les desqualificacions, els insults, les argumentacions  falses, les mentides. És a dir, tot val per guanyar i tenir el poder. Això comporta greus problemes emocionals o psicològics.

L’actuació en la  política no és més que una educació del més fort, del que la diu més grossa, en conseqüència, és deseducar. No crec que els adolescents i la joventut puguin aprendre des de la pantalla petita què és  l’educació política en la lliçó de les eleccions o una educació cívica quan hi ha aquest trip-trap de politicastres. És cert que hi ha polítics  que estan a l’alçada, d’altres que en van aprenent i d’altres que en tenen el nom. I així es perden moltes ocasions per formar al jovent a la ciutadania cívica. La joventut pot viure  indiferència,  passotisme polítics. Això és greu i delicat per al futur d’un estat i d’una nació.

Ara bé, l’ésser humà va a la recerca del poder. Aleshores, no cal només tenir en compte les eleccions sinó el poder que cadascú té en els seus propis àmbits. A nivell fàctic o pràctic: l’home sobre la dona o la dona sobre l’home. El germà gran sobre els altres germans. El pare en la família. El professorat sobre l’alumnat. Els funcionaris que atenen a les finestretes sobre el ciutadà senzill i indefens. Els empresaris sobre els treballadors. Els polítics sobre el ciutadans. Les jerarquies religioses sobre les ànimes dels fidels. Els forts mentals sobre els febles mentals. El líder sobre les masses i etc..

Què passa aleshores?

 

EL POPER (i 2)

 

Què passa aleshores?

El poder que l’espècie humana necessita per a poder viure i avançar, dependrà dels que sustenten aquest poder. Perquè el volen o l’han cercat? Forts i febles sempre han existit. Ara bé, quina és la funció dels forts? Dominar o fer créixer, enfonsar o ajudar, matar o respectar la plurlaitat?

Ha estat publicat un llibre amb el títol: “El control de los políticos”. Es  parla de com poder  fer-ho. Certament, que qui mana o té el poder no vol ser controlat. Però cal fer-ho. I això amb tota persona que mantén poder i per altra banda, tan necessari que és el poder humanament per poder avançar.

Les masses o el conjunt de persones els cal un líder. Es el fenomen de “la psicologia de les masses”. La característica és el delegar la funció de pensar en els altres. Que pensin els altres: polítics, mestres, pares, publicitat en lloc d’un mateix.

Aquí, doncs, ens trobem amb el “quid de la qüestió”: La capacitat crítica de pensar. De poder dir la nostra de manera raonada i raonable. Però, com costa escoltar l’opinió dels altres quan hom s’està en el poder i ja mana!. No hi ha orelles; només boca. Per alguna cosa tenim dues orelles i una sola boca.

Tots aquests aspectes del  poder, de manar, obeir, fer cas, ser solidaris, ser constructius, i repetint-ho una vegada més,  s’han de practicar en  primer lloc a la família. El segon lloc és l’escola.  Són les dues institucions des que el nen o nena neix fins els 16 anys a l’escola. I fins els 30 a la família que tenen més vigència..

Els psicòlegs socials han fet i fan estudis sobre aquesta qüestió i constaten una mala entesa democràcia a casa que es manifesta amb una manca d’autoritat. No es pot demanar l’opinió o fer que raoni un nen de tres anys, de dotze i àdhuc de setze sobre les seves obligacions. Escoltar-los és clar i evident, però encara no tenen una opinió feta sobre certs temes de la seva vida.

Qui vol saber què és el poder o portar-lo bé,  primer ha hagut de saber obeir juntament amb l’exercici de la capacitat crítica, del diàleg crític .Aprendre a dialogar amb l’autoritat. Quants  dels que tenen poder no han après ni sabut mai  obeir. Per això quan precisament aquests o aquestes estan i tenen el poder manen coses que mai han obeït ni sabut fer. Aleshores és difícil que hi hagi un diàleg fructífer.

Educar un poble, no únicament instruir-lo o informar-lo, és la sola eina per a un futur millor de  tot el poble, nació o estat.

 

EL CONEIXEMENT DE SI MATEIX

Si hi ha una veritable lluita, un treball fecund, un enigma a resoldre, un misteri a acceptar i cercar un fruit agradable és el propi coneixement. Això dóna força més que poder

A més, arribar a un coneixement profund d’un mateix de saber qui és, no s’hi arriba mai. La  profunditat humana sobrepassa a l’ésser humà.

Una cosa és saber com som, com actuem i l’altre qui som. En aquests aspectes els pares, els germans, els amics, o amigues, l’esposa o l’espòs són persones molt adients per dir-nos com som. Quantes vegades els altres coneixen  millor de com és un mateix.

Però altra cosa és, com  indicava, qui som. El gran enigma o misteri de l’ésser  humà! I això és una tasca o feina de tota la vida per qui s’hi vulgui posar.

Ara bé qui diu conèixer-se bé i a fons, probablement, és una persona bastant superficial encara que això pugui semblar que és contradictori. El “qui” i el “com” són dues coses molt diferents. L’article va pel “com som”

I avui dia hi ha molt de cursets, seminaris, xerrades, col·loquis, com de llocs, indrets per aprendre a conèixer-se. Hi ha una gran tendència d’aquesta necessitat.

I aquesta necessitat és raonable davant del mon de la cultura o civilització occidental –la nostra- on la màquina, la tècnica, la comoditat, la immediatesa, la superficialitat, l’avidesa, l’individualitat, l’egocentrisme  predominen per sobre de tot. Vivim al dia, però mal entès. Cal veure l’ansietat, l‘angoixa; la hiperactivitat dels nens i nenes. La por davant les novetats.  I si no n’hi ha prou: la pantalla petita de casa ens ho presenta a través dels telenotícies o la premsa amb els seus títols amb lletra grossa. O si voleu, escoltant certes ràdios ja de bon matí: “Han mort….han matat….” com a notícies importants per a l’entrada a la jornada i tot el que la vostra experiència  us digui.

Per això, conèixer-se el més possible, saber què vol un, què desitja amb sinceritat porta a una maduresa, serenor, tranquil·litat que no té preu, però és dolorós i fa patir.És anar contracorrent. Però també s’ha de dir que hi ha moltes i moltíssimes persones que han  pres aquest camí: Conèixer-se més a si mateix per ser més feliç gaudir de la vida de manera tranquil·la, agradable i alhora compromesa com a ciutadà o ciutadana.

Fer l’exploració en el nostre interior és una gran aventura. Val la pena.

 

LA PSICOAFECTIVAT

Moltes escoles presenten als seus alumnes o als pares uns cursets o conferències sobre sexualitat. És un tema per bé que mol vell, sempre és nou. La sexualitat com la mort són dues dimensions que ultrapassen l’ésser humà. La mort és una fet que no té vetlla i la sexualitat mai deixa satisfet a l’ésser humà. Podeu comprovar-ho llegint la part de “correspondència” del nostre Tot Mataró.

En el meu entendre no hi ha educació sexual adequada. I hauríem de canviar la paraula. Reduir únicament la sexualitat al plaer genital – que ja és molt si funciona bé- és una visió molt empobrida de què és el plaer. Només aquest aspecte, la genitalitat, és una visió molt instintiva, que no abraça la totalitat de l’ésser humà. I aquesta línia és el que avui dia es presenta: plaer genital i prou.

I l’altra paraula que es fa servir avui és la de “gènere masculí o femení”, on es té en compte les emocions, la intel·ligència, els afectes, les fantasies, els sentiments i els desigs. Dit d’una altra forma: Hom té en compta la totalitat de la personalitat. I això hi entren molt tant els adolescents com les adolescents i la joventut.

Per això convindria més parla de “educar els afectes, els sentiments” o si voleu “la psicoafectivat”. I aquesta educació no comença quan el cos fa el canvi en aparèixer la menstruació o la primera pol·lució,  sinó molt abans, ja de petits. Quan els pares ajuden a posar límits als fills amb el no segur i serè. Quan els pares ajuden a les filles a saber-se controlar fent servir la seva autoritat. Quan  els fills i les filles aprenen a ser atents o atentes, agraïts o agraïdes i obedients. A més, en el seu moment, que és a casa mateix, rebre una bona informació anatòmica, fisiològica.

La importància del món emocional en les relacions de parella és la lliçó diària que veuen i viuen a casa, per bé o per mal.  La relació de cossos no és més que un llenguatge que expressa o vol expressar el que un desitja per a si mateix/a i la relació que té amb l’altre/a.

En això, un element molt important és la paraula. La paraula que indica el que un vol, desitja, entén i comprèn en la relació de dues persones. El cos expressa moltes vegades el que no és fàcil expressar en paraules o corrobora les paraules d’amor, generositat, altruisme i donació.

Sense oblidar que la relació ideal no existeix. Un altre punt important en l’educació psicoafectiva. I recordem que únicament l’experiència fa madurar.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Captcha * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.