Els ritus produeixen plaer i festivitat.

Publicat per en març 28, 2015 dins Altres, Jaume Patuel | 0 comments

 

EL RITUS DELS DIES FESTIUS

Una de les característiques de l’ésser humà són els ritus.

Encara que no ho sembli, l’ésser humà es munta la vida mitjançant uns ritualismes,   unes cerimònies de forma conscient i també inconscient. Això ens indica que els necessita per viure: ordre a la casa, rentar-se les dents, coberts a la taula, horaris…..

Parlo d’aquest tema perquè aquest cap de setmana celebrem la diada dels panellets en la festa de Tots Sants i la diada dels difunts en la visita als cementiris.

La vida és una celebració contínua de petites coses on sempre hi entra el menjar que en aquest cas la característica són els panellets  en la diada de Tots Sants juntament amb les castanyes. Són rituals. En aquesta diada celebrem tots els sants, les persones bones i senzilles, que ja han mort, i no estan en el calendari.

Fixeu-vos com és la vida de cadascú en quan a fer coses o accions en moments determinats: posar les coses en ordre sense caure en manies, celebrar festes, aniversaris, sants, serenates del carrer…  És ben cert que hi ha famílies que no celebrem res de res; ni reis, ni sants ni aniversaris ni es fan regals….una família insípida, seca, eixuta. D’altres fan les celebracions tradicionals i no se’n surten dels costums. Per contra, d’altres volen viure la vida celebrant-la. Per això no cal esperar les diades típiques. Tota ocasió és bona per festejar-la i trobar-se tots junts: família i amics..

En aquests ritus  entra la preparació de la taula, tota la seva ornamentació. Les flors. Les espelmes. El lloc que ocupa cadascú a la taula i el petit regal ple d’afecte, estimació.

En celebrar totes les persones bones i santes que no són al calendari, el dia següent porta a pensar amb els que ja no hi són amb una absència present. Es aquesta absència present, que és vida i que ens indica que la vida no acaba amb la nostra vida. La vida la continuen els fills, els nets o les obres realitzades….Molta gent que va al cementiri, o al lloc d’incineració o les flors a casa perquè continuen en mig nostre.

Sense ritus la persona viu desarticulada. Els ritualismes permeten situar-se en el quefer diari de la vida. Els ritus trenquen la monotonia del treball i ens donen seguretat en la monotonia del dia a dia.

Els ritus produeixen plaer i festivitat.

 

CARPE DIEM

“Els ritus produeixen plaer i felicitat”, deia al final de l’article anterior.

Hi ha una frase molt corrent, però un xic mal interpretada segons la idea de l’autor: Carpe diem..

Els que hagin vist la pel·lícula “El club de los poetas muertos”, protagonitzada per Robin William, el “carpe diem” era un slògan que es va fer present al llarg de tota la pel·lícula.

Carpe diem vol dir “aprofita el dia present”. És una frase d’un poema de l’obra d’un autor llatí, anomenat Horaci, que va néixer pels anys 65 abans de Crist i mort el 8 després de Crist.

Molts han interpretat el “carpe diem” com  fes el que et vingui en gana. Aprofita el temps de la manera que vulguis, com un desordre, segons el teu caprici.

Com no se sap que passarà el dia de demà, sembla que no s’hagi de fer res avui de profit. I és tot el contrari: per no saber si hom hi serà el dia de demà: cal viure el dia d’avui amb molt de profit.

No es allò de “Bevem i mengem que demà morirem”.  Sinó tot el contrari, aprofitar el dia de avui en tot els sentits. Si el saps aprofitar, el dia següent, si vius, serà també profitós perquè el dia abans l’hauràs viscut així, de forma satisfactòria. Per tant, carpe diem, no vol dir disbauxa, sinó gaudir amb profunditat la vida on hi entra també el plaer.

La psicologia dinàmica ens porta a considerar que s’ha d’aprendre a viure el dia a dia de forma que no es caigui en l’estress ni en l’aclaparament (agobi) ni en l’ansietat ni en el menjar-se el coco….tot això no és el carpe diem.

El carpe diem és per als agosarats, per als que cerquen  més i per això aprofiten el dia de forma mesurada per poder continuar el dia següent feliçment.

Tot procés de creixement és aprofitar el dia d’avui a fi que el dia següent  també es pugui aprofitar. És morir al dia d’avui per néixer el dia següent. No es pot ser sempre nen o nena. Cal morir a la infantesa per assolir l’adultesa.

 

LA CRÍTICA DESTRUCTIVA

 

Podeu constatar per pròpia experiència  que tothom té una capacitat crítica. De forma especial a l’època de l’adolescència. No estan en res d’acord. Tot ho critiquen per criticar.  Critiquen i no aporten solucions. Necessiten criticar sinó no poden autoafirmar-se en la seva personalitat o identitat. Si més no l’adolescent critica per construir un món en noves idees. És idealista.

Ara bé, aquesta capacitat és real al llarg de tota la vida. El problema és com fer-la servir. Podríem dir que una cosa és la capacitat crítica, com un dipòsit, i l’altra l’esperit crític o com fem per omplir adequadament aquest dipòsit.

L’adolescència construeix el dipòsit i al mateix temps hi posa el que li ve pel cap, segons els interessos o ideals de fantasia.

El que es important és saber què s’hi posa. Aquí és on hom pot constatar la maduresa de la persona.

Podem veure que hi ha dues menes de critica: la que permet construir coses o fer créixer. Aquesta critica demana reflexionar, pensar, consultar, dialogar, no creure’s superior als altres (omnipotents o ser com déus; prepotents). L’escola ha d’instruir a l’alumnat en aquesta matèria, però des de petits. Fer-los veure la realitat junt amb els seus companys o companyes. Per després poder dialogar a casa en les coses casolanes, el fer del dia a dia. Els pares tenen molta experiència.

La critica constructiva és aquell aforisme: “Sapere aude”, que vol dir: ”Atreveix-te a pensar”. Pensar, avui en dia, és anar contracorrent.

En canvi, la realització de la crítica negativa no cal haver anat a l’escola ni cal tampoc pensar. Es la que surt espontàniament sense haver-se posat en el lloc de l’altre o haver vist els punts de vista diferents sobre les coses. És la crítica infantil o de l’adolescent: criticar sense pensar.

La primera, la constructiva, és un pujar amunt, que demana esforç. La segona, la destructiva, és un baixar, no demana cap mena d’esforç. Es seguir la massa.

 

LA PRIMERA AVALUACIÓ

 

És l’època escolar on els col·legis donen el fruit del primer trimestre dels aprenentatges que han fet els nenes i nenes de l’etapa infantil, primària i secundària obligatòria (ESO). Són etapes que no els toca estudiar sinó aprendre. En l’etapa del batxillerat ja els toca estudiar i donar notes.

A casa arribaran el que en diem “les notes” o  “els informes”. És un moment molt important per als fills o filles per veure i viure quina és  l’actitud dels pares. Els comentaris que els poden fer tenen un gran pes sobre el seu estat d’ànim. ¿són primer fills o alumnes?

Estudiar, pròpiament dit, correspon al batxillerat. És ja una opció. I aquí els comentaris són diferents dels que s’han de fer de l’ESO. El batxillerat, teòricament, el fan perquè volen. Aleshores, cal exigir-los.

El temps que van a l’escola és una gran part del temps de la seva vida. Van a l’escola a aprendre, a ser instruït  per preparar-se a la vida, per saber practicar les estratègies o tècniques de la intel·ligència a fi d’obrir-se camí per la vida.

En aquest sentit, els pares si no saben com actuar, aleshores és que han d’anar a consultar i veure el tutor que els ajudarà a interpretar les notes. No es pot mesurar el fill o la fill únicament per les notes o per l’informe del col·legi.

En el meu entendre, hem fet una marxa endarrera pedagògicament,  educativament, en tornar a posar números a les matèries o assignatures  en lloc de lletres. Com tornar als exàmens.

És possible que un nen de cinc anys, que comença  el primer de primària em digui a la consulta, a la primera setmana d’haver començat el curs: “Haig d’estudiar”?  Li pregunto què vol dir estudiar i em respon: “Fer els deures”.

És  possible que els nens d’aquest edat comencin a angoixar-se pels deures , les notes i els estudis….?. Això és un indicador que ens diu  que alguna cosa no funciona en el sistema d’instrucció de casa nostra o que algun/a professor/a no sap ben bé quin és el seu paper davant d’un grup de nens o nenes, siguin de l’edat que siguin.

Per això els pares han d’estar ben informats i tenir un criteri propi per saber comprendre els fills com a les filles i així poder ajudar-los a superar la primera avaluació de forma pedagògica, raonable i ben humana.

 

APRENDRE O ESTUDIAR?

Uns pares m’han comentat sobre l’article anterior que no veu clar això de no fer servir el verb estudiar fins el batxillerat, perquè aleshores que fan a les altres etapes? Va ser un diàleg molt interessant amb aquests pares.

Els nens com les nenes van a l’escola a aprendre a llegir, no a estudiar a llegir; van  aprendre a escriure, no estudiar escriure; van aprendre on es troba el seu poble; van aprendre a fer exercicis i van aprendre a conviure uns amb els altres dins una pluralitat de colors de pell, de classes socials i de cultures diferents. Tot això no s’estudia, sinó que s’aprèn.  Aquest aprendre no és passiu. Demana activitat de part dels mestres a fi que l’alumnat ho faci després sol per aprendre més.

I en conseqüència, hi haurà tècniques d’aprenentatges, no d’estudi. Hi haurà l’aprenentatge de tècniques de memòria, de tècniques de saber llegir bé, de tècniques de concentració, de tècniques de lectura ràpida… Tot això s’aprèn, no s’estudia.

Per això, l’avaluació és per conèixer l’alumne/a, i així ajudar-lo/la.- En canvi els exàmens és per “excloure”, se’l margina amb les notes: Tu en saps i tu no en saps. Tu has estudiat i tu no has estudiat. És tota una qüestió molt delicada. No és el moment d’expressar casos.

A més, per aprendre cal estar motivats. Cal tenir un interès per part de l’alumnat en fer-ho. L’aprendré ha de respondre a les coses de la vida. Hom aprèn  a l’escola per viure i ser més feliç, la qual cosa no exclou l’esforç, la disciplina, els límits i moltes d’altres aspectes que ajudin a madurar.

I en tota aquesta relació de mestre-aprenent hi entra el món emocional, el món de la relació, el món dels sentiments. I ara és el moment de considerar cada família en particular –no segons les estadístiques- perquè és el context familiar que viu el nen/a que ajuda a aprendre i de la qual surt la motivació o la il·lusió de la vida.

La vida és un continu aprenentatge per a petits com també per a grans.

Mai s’acaba d’aprendre, de viure raonablement o feliçment..

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Captcha * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.