L’ARC PENJAT

Publicat per en febr. 14, 2018 dins Altres, Solà | 0 comments

 

Els onze primers capítols del llibre del Génesi formen un bloc que podríem anomenar història dels orígens. Dins aquest bloc, la narració del diluvi (Gn cc. 6-9) ocupa la part central i és la de major extensió. A la primera lectura d’aquest diumenge llegim el tram final d’aquest relat (Gn 9,8-15) on Déu estableix una aliança amb Noé i promet que no hi haurà cap més diluvi.

La història deuteronomista (Josué, Jutges, 1 i 2 Samuel,1 i 2 Reis) contempla els fets que van des de l’entrada a la terra fins la caiguda de l’estat e Judà. Aquesta història es va ampliar posteriorment amb la dels patriarques (Gn 12-50) i Moisès (Ex), però els redactors bíblics, que volien imitar la labor dels historiadors de l’època, varen considerar que calia allargar retrospectivament la història d’Israel fins als inicis de la humanitat i la creació del món i així s’incorporaren els onze primers capítols del Génesi.

En la història d’Israel hi té un paper insubstituïble el compliment del pacte, és a dir, l’aliança. Aquest terme o concepte es repeteix vàries vegades en el text que llegim avui. L’aliança per excel·lència és la del Sinaí, descrita amb tota l’espectacularitat a Ex 19. La validesa d’aquesta aliança estava supeditada al compliment de les seves clàusules. “Compliu les clàusules d’aquesta aliança i poseu-les en pràctica; així us sortirà bé tot el que emprendreu” (Dt 29,8). Complint les prescripcions “el Senyor, el teu Déu, mantindrà la seva aliança i l’amor que va jurar als teus pares” (Dt7,12). En el cas de l’aliança amb Noé aquestes condicions no apareixen, és un pacte sense condicions, sorgit de la iniciativa de Déu, ofert amb generositat, no tan sols a Noé, sinó també als seus descendents i tots els que varen sortir de l’arca. No es demana ni tan sols l’acceptació de Noé. Que es faci una aliança amb els animals és la prova que la validesa no depèn de l’acceptació de la persona ja que els animals no poden manifestar l’acceptació del pacte.

L’aliança del Sinaí és feta amb el poble d’Israel, però quan Israel elabora la seva història i retrotrau els seus orígens a l’època dels patriarques i a l’origen del món, de retruc també l’aliança experimenta el mateix procés retroactiu, de tal manera que trobem que l’aliança també es realitza amb els grans protagonistes d’aquests períodes: Abraham (Gn 15; 17) en l’època patriarcal i Noé en el període dels orígens.

Totes les aliances tenen el seu símbol o senyal. En el Sinaí les taules són el símbol de l’aliança (Ex 2,12; 34,1); la circumcisió ho serà de l’aliança amb Abraham (Gn 17,10) en l’aliança amb Noé el símbol serà l’arc penjat en el núvols (Gn 9,13ss). La paraula hebrea usada és “qeset” que tant es pot referir a l’arc de Sant Martí com els arcs que tiraven fletxes.  En temps antics penjar l’arc era símbol de pau, de posar fi a les hostilitats, una cosa semblant al que ara nosaltres volem expressar quan parlem d’enterrar la destral de guerra. El déu babilònic Marduk penja l’arc en els cels desprès de vèncer Tiammad deesa de les aigües profundes.

L’aliança de Déu amb Noé introdueix una perspectiva universalista a una aliança que es limitava al poble d’Israel. El compromís de no repetir el diluvi és un compromís per part de Déu de ser un Déu de vida que es mantindrà eternament, malgrat aquesta vida sigui posada en perill per les desbarres humanes o per les forces caòtiques del mal representades per les aigües del diluvi.

Diumenge 1er de Quaresma. 18 de Febrer de 2018-

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Captcha * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.