L’OBESITAT

Publicat per en març 28, 2015 dins Altres, Jaume Patuel | 0 comments

 

L’obesitat és una de els malalties que s’està estenent en la cultura occidental. Aquesta cultura on hi ha massa de tot, però malauradament no per a tothom. Una de les causes per les quals es menja molt, n’hi ha d’altres, és l’ansietat, el neguit.

La sensació de buidor no el fet que se sàpigui que hi ha un buit, una mancança, un forat, fa que es mengi més del compte en els àpats. Un picoteig al llarg del dia, i un sopar, tard, copiós i fort.

I com hom menja per matar la gana, per no tenir la sensació de buidor, una de les conseqüències és engreixar-se i pesar més del compte. No em refereixo mantenir la línia de “primeta com un fideu”, en les noies, que ens portaria a l’anorèxia psíquica, sinó aquest pes dins un espectre ample de la  normalitat.

Certament, que és un problema preocupant.  Com certament, no és un problema de psicologia patològica o malaltissa, sinó de pedagogia, d’educació, d’aprenentatge, de costums, d’hàbit, d’autoimposició.

La psicologia ens parlaria de la motivació. Ens diria que l’ansietat és una insatisfacció de no sentir-se estimat, de frustració i, per tant, de no estimar-se un a si mateix o mateixa. Per tant, es tapa aquesta “buidor, menjant”. La motivació seria negativa, destructiva.

Ara bé, sabent tot això, toca agafar criteris pràctics.

Un criteri pràctic, és el de sempre, a casa quin exemple donen els pares? Quina dieta se segueix a casa? Quin ordre de menjar s’estableix? Hi ha capacitat de dir un “no”. No oferir contínuament “xuxes” o llaminadures.

I com això és un impossible, aleshores han sorgit els clubs dels “obesos”. Que també presenta un altre problema de la naturalesa. N’hi ha que presenten serioses dificultats. Aquesta realitat comporta uns altres criteris d’actuació.

El cos demana ser ben tractat per dintre i per fora. Si el cos pot fer goig, perquè no lluir-lo amb un bonic biquini a la platja o també amb una vestimenta adequada per ser admirat o admirada en els llocs oportuns? Però el cos fa goig segons la pròpia estimació que un tingui de si mateix/a i no el comentari dels altres.

Recordem aquella dita per a una bona dieta : “Esmorzar com un rei. Dinar  com un príncep. Sopar com un pobre”.

 

LA CORPORALITAT.

EL NU I EL NUDISME

Si parlava a l’article anterior sobre l’obesitat i en d’altres de la bulímia o anorèxia, vèiem que en tots ells entra en joc el cos. Prefereixo anomenar-lo corporalitat. Per quina raó? Per a mi la paraula cos indica l’aspecte biològic: anatomia i fisiologia. Els metges tracten el cos. Un cos departamentalitzat en els hospitals. Aleshores sembla que el psíquic no té res a dir. No és així.

La corporalitat és quan el cos esdevé un llenguatge.  Hi ha tota una psicologia del gest, de la corporalitat, del rostre, dels ulls. Hi ha la frase: “Aquest amb la cara,  paga” o “Hay miradas que matan” o “Els ulls són l’entrada de l’ànima”. “Quina cara de felicitat!”. Hi ha també teràpies corporals on els terapeutes ajuden a superar els problemes emocionals que estan integrats en el cos o corporalitzats. Tenim, per exemple, la psicomotricitat..

Per tant, del cos s’ha de tenir-ne curar i de forma amorosa. Recordant sempre “que cada u s’ha de sentir-se bé en la seva pròpia pell”.

I en aquest sentir-se bé, ve la nuesa o el nudisme.

Encara avui dia, però no tant com fa unes dècades, hi ha angoixa davant el nu. La dificultat d’acceptar les platges nudistes per bé que estan limitades. Els museus ja han superat aquesta etapa. Com també en les pel·lícules.

En la història el nu està relacionat amb els patrons culturals. No sempre s’ha viscut el cos de la mateixa manera. La cultura grega afavoria el cos nu de l’home, no tant el de al dona. En l’època del romanticisme els cossos femenins era de dones planetes, pits grossos, malucs amples. Tot el contrari de l’època actual on els cossos femenins  admirats són fideus llargs per bé que hi ha una tendència que està portant a contemplar un nus femení més normal. Aquest aspecte el trobem en el cinema on hi ha figures femenines d’aspecte normal i no de rostres de nines o adolescents.

És convenient saber aquesta història a fi que moltes noies, especialment adolescents i no tant adolescents, que tenen la gran dificultat d’autocontemplar el seu nu que és una qüestió de patró cultural. El patró cultural està portat, actualment, per interessos crematístics i no d’art o bellesa natural o també de poder.

Ara bé, un criteri que pot ajudar és saber que la corporalitat  és un mitjà d’expressió personal dels sentiments i per tant de comunicació, d’autoestima i de sentir-se bé amb una mateixa. Això porta a tenir cura del propi cos sense caure en la idolatria o veneració.

 

L’AVORTAMENT.

Hi ha un fet social que per una mala entesa de l´ús del cos –desconeixement o manca de prudència o falta de control personal o la fantasia a mi no em passarà- ens porta a saber que els avortaments són molt més nombrosos que els que l’estadística oficials ens presenta. Els avortaments no pertanyen únicament a una classe depauperada o inculta sinó també a classe mitjana o alta.

No crec que dient estadística s’ajudi a resoldre problemes psicològics. La sociologia  haurà de tenir-ho en compte per fer reflexions a nivell d’aportacions socials o remeis socials com clíniques, ajuts, etc.

Des de la perspectiva psíquica les coses es contemplen o veuen  d’una altra forma. Els avortaments en adolescents o en persones més grans  per bé que hagi estat pensat,  pot porta, però no sempre, efectes o repercussions negatives en el món emocional.

Una de les conseqüències és el sentiment de culpa o malestar personal. La frustració d’una maternitat en el món imaginari porta a fer una tasca elaborativa a fi que la persona que ha avortat pugui assimilar aquesta frustració. No únicament de part de la dona sinó també de l’home.

En efecte, el sentiment de culpa no es reflecteix de forma manifesta o palesa sinó, bàsicament, d’una forma implícita. Com per exemple, fer actuacions d’estimació de forma exagerada cap els nenes petits d’altres persones, un expressar verbalment l’absència de no tenir un fill en forma dramàtica o que els altres fills pateixen l’excessiva cura per part dels pares. Uns atacs forts en pro o en contra d’aquest fet, de forma desmesurada. Els somnis  poden ser tota una manifestació d’aquesta frustració de maternitat.

Un altre efecte  o conseqüència és la insistència remarcada de part dels pares que han obligat a la filla portar-ho en silenci com quelcom vergonyós per a la bona reputació de la família. Aquest complex de “mala imatge social” no fa cap bé a la noia quan se li ha imposat un silenci total com un tabú i que no en pot parlar amb ningú fora dels pares. És una situació traumàtica per la noia o adolescent que ho pateix perquè té necessitat de parlar-ne, expressar-se emocional o tal volta vomitar tota la ràbia d’haver hagut de perdre un nadó quan ella no ho hagués volgut.

Per tant, davant d’un fet d’aquesta mena l’ajut psicològic  és totalment necessari a fi d’elaborar o superar un fet que podria convertir-se en un trauma.

 

INFORMÀTICA I IDIOMES

L’orientació del futur dels fills com de les filles passa per poder donar-los una motxilla plena d’eines a fi d’obrir-se camí en una jungla social on la competitivitat,  la llei del més fort està en plena vigència en el món laboral avui en dia..

Uns recursos o eines que poden ajudar a situar-se en aquesta cultura on la tècnica té una gran importància són, en el meu entendre, fer que aprenguin idiomes com informàtica.

Saber informàtica la comparo al que fa mig segle era saber escriure a màquina. N’eren pocs i aquests feien una bona feina. Ara, la màquina d’escriure s’ha convertit en tot aquest món de petites pantalles i teclats. Certament, per als infants com per al món de l’adolescència, i no tant adolescent, és el món dels mòbils, dels jocs a l’ordinador, etc.

És ben cert que cal una nova pedagogia, unes noves normes d’aprenentatge com uns criteris de límits a fi de no caure en addiccions o lligams amb aquests  aparells que es poden convertir  en la nova droga.  Una droga que pot aïllar. Pot portar relacions noves d’efectes de tota mena com positius o negatius. Són camps oberts a noves coneixences, informació sexual a tot nivell com a tota altra mena de sabers i a l’abast de tothom, sigui l’edat que sigui.

L’abús d’aquest recurs no ha de portar-ne a la supressió. Ans tot el contrari, els pares han d’encoratjar els fills com a les filles a conèixer bé aquests  recursos perquè els obriran  moltes portes a la feina del dia de demà. És una de les bones inversions en el futur dels fills com de les filles.

L’altre recurs o eina en aquesta motxilla per caminar per aquesta societat són els idiomes. No únicament el famós anglès, que no és cultural, sinó eina tècnica de comunicació sinó d’altres. Els pares que tenen fills interessats han de pensar en el francès com l’alemany o rus o el que els agradi per una banda o el japonès i àrab per una altra. És una altra bona inversió per al futur.

La globalització ens porta a noves relacions de cultures diferents. La comunicació adequada és saber la llengua de la cultura amb la qual ens comuniquem i no a través d’un idioma pont, com l’anglès, que no permet aprofundir les cultures diferents.

Cada nova llengua porta a una pluralitat interna de la persona i un ampliar l’horitzó humà. Però també cal començar per les llengües de casa, que també obren portes culturalment com laboral.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Captcha * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.