MEMÒRIA HISTÒRICA:

Publicat per en oct. 5, 2021 dins Altres, Jaume Patuel | 0 comments

17 Octubre 1961

   

    Geografia i Història haurien de ser dues matèries ben ensenyades a tota escola que vulgui preparar a la vida ciutadana d’un Poble verdaderament democràtioc. La Història  ha de ser ben explicada com la geografia, però no ideologitzades. Tasca difícil,  no impossible, però necessària.  Tasca real quan s’estima la veritat històrica. I cal recordar-la per bé que pot doldre. La vida humana està feta d’història i quanta història! Així només podrem caminar amb  llibertat. Evitar l’esquizofrènia com també els odis, les venjances. Explicar un discurs, però paral·lel a la vida real, és molt fàcil i crea un malestar i violència. 

    La complexitat i contrastes de tot Ésser Humà i de tot Poble ho dificulten quan es divideix en bons/dolents, cowboys/indis,  vencedors/vençuts, rics/pobres o amos/esclaus. Perquè aleshores, la història només la fan els primers i si la fan el segon, els primers la prohibeixen. Per què? El narcisisme i megalomania d’un poder queden desballestats davant llur veritat o fets produïts dels quals són responsables com autors. Un exemple :

Aquest mes fa 60 anys a París, la gran França de l’Egalitè. Fraternité. Liberté (un bon discurs republicà i àdhuc evangèlic!!!), però esquizofrènic total, hi va haver “La massacra del 17 d’octubre, 1961”. Una  repressió sagnant  d’una manifestació d’algerians durant la guerra d’Algèria. La repressió de la policia parisina contra la població algerina d’aquesta regió va durar tota la tardor de 1961. Una manifestació pacífica convocada pel Front de Liberació Nacional contra el toc de queda,  imposat a tots  els algerians que vivien a la regió parisina. Una repressió brutal. Va  causar  uns 70 morts segons les fonts oficials. Però segons els  investigadores, com l’ historiador Jean-Luc Einaudi entre 200 y 393 algerians morts durant la tardor de 1961. A més, no únicament els algerians sinó tota persona que tingués certs trets físics dels vianants, queia també. Algunes de les víctimes llençades al Sena, i d’altres dissimulades per la burocràcia. No cal més detalls. Però la massacra es va amagar. Àdhuc considerada com qüestió secundària per Charles De Gaulle.

    Als anys següents, la matança va ser sempre un tema tabú. Llibres prohibits com films que en donaven testimoniatge. Tot prohibit. Caldrà esperar caps els anys 1980 per tal que tornessin a sortir a la llum aquests esdeveniments. Cap els 1990 comença  el Poble francès a prendre’n consciencia nacional. El 17 de octubre de 2001, l’alcalde socialista de París, Bertrand Delanoë, va col.locar una placa en el pont Saint-Michel, prop de Notre-Dame, per a  commemorar la massacra.

    Una data vergonyosa pel govern francès. Total abús de poder, però silenciat. I com tot, la veritat històrica emergeix sempre a la llarga

  I cinquanta anys més tard, el president de la República, el  socialista François Hollande, va fer un pas colossal on reconeix que la República francesa en va tenir una responsabilitat.  A partir d’aquell moment la versió oficial cau en picat. I gràcies també a una justícia correcta en la recerca de la veritat històrica per sobre doctrines o creences o partits: La llum surt al carrer.

   Ha calgut una forta lluita perquè la megalomania o narcisisme del govern no volia desprendre’s de la “narració oficial, que és “la veritat objectiva”. Però llibres històrics, fruit d’investigació seriosa, cosa que la veritat oficial no fa: films amb gravacions històriques, que l’autoritat prohibeix, perquè el poder mai s’equivoca. Testimonis que han pogut parlar, l’autoritat no els crida. I una gran perversitat, etc.

   Penso que la persona lectora no és coneixedora d’aquest fet. No podem estar a l’aguait de tot. I més ara, amb el C.19 que porta cua en tanta manipulació, desorientació, contraindicacions, sense treure el valor, el dolor i el patiment de tant de casos concrets que han portat llàgrimes, depressions. Morts que no s’han pogut acompanyar. Soledat i solitud. Tot això toca al fons de l’ànima de tot ésser humà. Caldrà temps per saber la història de tota aquesta  por inoculada. Un virus sí, sense dubte. Però la gestió?

  I com aquest fet tant d’altres que les autoritats oficials, siguin de l’àmbit que siguin, han aprofitat per manipular en pro d’interessos de partit i no tant de la salut comunitària no només  sanitària sinó sobre tot mental com també  cultural.

   . I com diu Honoré de Balzac (1799-1890): Hi ha dues històries: la història oficial, mentidera. La que ens ensenyen. I la història secreta on es troben les verdaderes causes dels esdeveniments: una història vergonyosa.

O com diu Aldous Huxley: Que els homes no aprenguin de  les lliçons de la història és la més important de totes les lliçons de la història.                    I per això,  cal refrescar la memòria, però no posant dates, sinó una investigació oberta: Memòria Històrica. L’escola  ha d’ensenyar història i geografia per saber la veritat.

                              

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Captcha * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.