BUDA I FREUD

Publicat per en maig 9, 2022 dins Altres, Jaume Patuel | 0 comments

     El veïnatge universal, conegut també com a global village en anglès, demana una visió generalista i al mateix temps una acció concreta. Vivim en una realitat social radicalment nova: no hi ha història, sinó que ens toca crear-la, fer-la viva. I en aquesta història viva, ningú hauria de romandre fora d’aquest veïnatge universal, ja que no hi ha ni un altre aquí ni un altre allà. Per tant, tampoc pot haver-hi cap mena d’exclusió: ja sigui per sexes, com per religions, qüestions ideològiques o diferències econòmiques. 

El veïnatge universal és la casa de tothom i cal cuidar-la entre tots. És el Planeta Terra envoltat d’un mar immens de galàxies i universos; un espai o multivers infinitament obert. Això més que un enigma –a resoldre des de la raó– és tot un misteri. I per aquest motiu necessitem uns criteris de convivència. 

Només fa uns set mil anys que tenim textos escrits. No tenen més autoritat que els textos actuals, però sí que són testimonis de com eren els éssers humans en un moment donat. I…, sorpresa!    

     Aquests textos són més actuals del que ens pensem. L’ésser humà es fa, ja que no neix amb la condició humana sinó amb la dignitat humana. Es crea un procés de maduració i en cada etapa obté el seu fruit. Això sí, sempre en un espai-temps concret o, si ho preferiu, en un metre quadrat, com m’agrada expressar. 

       El títol de l’article se m’ha acudit després de llegir el llibre de Jean-Charles Bouchoux (2018): Por los caminos de Buda y Freud. Transformar el dolor en sabiduría con la meditación y el psicoanálisis. Una lectura acompanyada de Psicoanálisis y espiritualidad  (Longhi, 2022) i El cuenco vacío (Stern, 2022). Sense deixar de banda Budismo zen y psicoanálisis (Suzuki-Fromm, 1960).  Però, a més a més, vull remarcar el gran moviment interveïnal de la “psicologia transpersonal”, iniciat per psicoanalistes i tant mal comprès en àmbits acadèmics com també psiquistes.

    Doncs bé, Freud (1856-1939) i Buda (S. VI-V aC) són fars que busquen  alleugerir el dolor. Porten el pas d’una hominització a una humanització. Dit d’una altra forma, el procés dinàmic de l’autorealització per fer un pas més conscient, conegut també com l’autotranscendència o el fet de ser conscient de Si Mateix.  

El veïnatge universal està marcat per infraestructures que són necessàries. Una d’elles és l’economia. Tanmateix, l’economia, a més d’esdevenir una superestructura, posa la humanitat al mig, igual que en un sandvitx, sense permetre que els humans puguin arribar a l’autotranscendència ni poder pujar al següent esglaó de l’espiral de Maslow: l’autorealització. 

Arribats en aquest punt, podem dir que el veïnatge universal no té escala de valors humans sinó només criteris científics o tècnics. És a dir, una força sense ànima que, com diuen Freud i Buda, crea un malestar cultural. I qui guia o dirigeix aquesta infra/superestructura alhora està portat per un narcisisme pervers. És evident que davant d’una situació humana com aquesta necessitem savis i mestres que ens ajudin a alliberar-nos d’aquest esclavatge i poder progressar humanament de forma integral. Per assolir-ho Freud indica: “Treballa i estima”. Per la seva banda, Buda ens recomana: “Evita el dolor i sigues compassiu”.  

    D’alguna manera, ambdós ens venen a dir: “Eviteu el patiment inútil i de fer mal a l’altre”. Un bon punt de partida. Cal passar del no-fer a fer. No és a debades que tot Ésser Humà tingui un cor per sentir, un cap per pensar, unes cames per caminar i unes mans per obrar. Certament, tot això es pot explicar de moltes maneres diferents. Freud i Buda són uns indicadors d’un mapa que poden impregnar la cultura veïnal universal. Els dos parlen d’observar-se, conèixer-se, cuidar-se, prendre responsabilitats, cercar el benestar sense oblidar el ben-ser. Diferenciar el dolor, que és inevitable, del patiment que és innecessari. Els dos accentuen el valor del silenci i  l’autocomprensió. És a dir, tant Freud com Buda són persones sàvies que orienten cap a un esperit crític o lluminós. I aquesta capacitat crítica o lluminosa que hi ha en cada Ésser Humà pot clarificar  la forma de pensar i actuar: “Sentir el pensament i pensar el sentiment”. I encara que no us ho sembli, estem en el terreny de les dades antròpiques, no en el món de les creences o món màgic.  

      En el veïnatge universal cal un nou llenguatge per poder expressar tota aquesta dinàmica o potencial humana amb què tot Ésser Humà neix. Cal partir d’un ego que condueixi el timó del vaixell sense guiar-lo. Un ego que, en ser conscient de la seva fondària, pren consciència d’una identitat més profunda. És com mirar-se al mirall amb els ulls obert: l’ego es veu. Però amb una mirada més profunda contempla la seva pròpia fondària o el principi fontal. Tant la psicoanàlisi com el budisme, començats per Freud i Buda, però continuat per altres, ens hi poden portar. És la lluita i la visió que cada Ésser Humà ha de fer per estimar, treballar i evitar el dolor, acompanyat del silenci: humanitzar l’Ésser Humà.

     En aquest veïnatge universal cal continuar actuant perquè tot el que ens hi ha portat –la ciència i la tècnica–, no és més que un nou mitjà. Ni tecnofilia, ni tecnofòbia, ni tecnocràcia. Parlem de tecnoètica. És a dir, l’amor a la ciència i a la tècnica com a vertaders mitjans d’humanització, sempre en funció, és clar, de la “dignitat humana”. 

Jaume Patuel,

pedapsicogog.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Captcha * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.