|

CASTIGAR AMB MESURA

El llibre de la Saviesa es pot organitzar segons la següent estructura: 1) La saviesa i la justícia divina vetllen pel just (cc. 1-5); 2) Elogi de la saviesa i la seva recerca (cc. 6-9); 3) La saviesa dirigeix la història bíblica (cc. 10-19). A la primera lectura d’aquest diumenge llegim un fragment d’aquest tercer apartat del llibre (Sv 11,22-12,2).

És en aquesta tercera part on apareix l’Antic Testament amb més claredat. L’autor mostra un gran coneixement i domini de l’Escriptura i la fa servir usant el que es coneix com “midrash” que és un comentari rabínic a l’estil d’un sermó amb la finalitat d’actualitzar el sentit de l’Escriptura i extreure’n tota la seva riquesa. Gènesi, Èxode  i Nombres són els libres que li proporcionen el material per la seva reflexió.

La lectura que ens ocupa és l’afirmació d’un principi general que s’explana amb un exemple extret de l’Escriptura. El que passa és que l’exemple va davant del que després s’exposa de formà genèrica. L’enunciat general diu que Déu, tot i el poder i la grandesa que té i precisament perquè té aquest poder exerceix la misericòrdia a fi que els homes puguin penedir-se. Destruir-los aniria contra el gran acte d’amor que suposa la creació del món. I encara que el text explícitament no ho digui, en això es mostra la saviesa de Déu.

Què ha dit el text anteriorment, abans d’aquestes afirmacions categòriques? Que la saviesa guia els grans personatges de l’Antic Testament; que la saviesa alliberà Israel de l’opressió d’Egipte; que la saviesa estava amb Moisès durant la travessia pel desert. Què allò que per uns és un càstig (l’aigua que engolí els egipcis), per altres és font de beneficis (l’aigua donada als israelites en el desert). Allò que havia servit per castigar els egipcis es converteix en benefici pels israelites i així reconeixen la intervenció de Déu.

Seguint amb l’episodi de l’Èxode l’autor recorda que els egipcis adoraven rèptils irracionals i bestioles abjectes i són aquestes rèptils i bestioles els que ex converteixen en els animals de les plagues que castiguen els egipcis. L’ésser humà és castigat amb allò mateix que peca. Per això diu la nostra lectura: “ corregeix els transgressors… amb allò mateix que han pecat” (12,2).

A la lectura es diu que Déu té misericòrdia de tothom (11,23), que tracta amb mirament totes les coses (11,26) i que corregeix de mica en mica els transgressors (12,2). El que s’afirma vol mostrar que Déu imposa el càstig amb mesura i proporcionalitat. L’exemple posat anteriorment i que avala l’afirmació explica que Déu podia haver creat bèsties ferotges i monstres grandíssims que aniquilessin els egipcis en un moment. Però no ho a fer, sinó que castigà els egipcis amb els petits animals que ells mateixos havien convertit en objecte de la seva adoració.

Aquest plantejament s’ajusta i està en sintonia amb el que diuen els rabins. Segons aquests quan Déu va crear el món ho feu segons la justícia i segons la misericòrdia (GnR 3,35). Aquests atributs divins, actuant conjuntament, seran el fonament del govern del món sobre la humanitat. En el text que ens ocupa el fet de castigar correspon a la justícia, en canvi tenir misericòrdia de tothom ( no tan sols del poble d’Israel, sinó també del idòlatres egipcis) apartar la mirada del pecat dels homes, estimar tot el que existeix, la voluntat que tot subsisteixi, tractar amb mirament totes les coses, mantenir present en tots els éssers l’alè immortal, corregir de mica en mica, tot això correspon a la misericòrdia de Déu.

Aquest ajustament perfecte entre justícia i misericòrdia no pot ser altra cosa que el resultat de la Saviesa de Déu que el porta a actuar d’aquesta admirable manera.

Diumenge 31 durant l’any. 30 d’Octubre de 2022

Entrada similar