|

CERCANT LA JUSTIFICACIÓ.

La paràbola del fariseu i el cobrador d’impostos, el publicà, és molt coneguda i repetidament comentada, la llegim a l’evangeli d’aquest diumenge (Lc 18,9-14). En ella hi convergeixen tres temes presents també en altres indrets de l’evangeli de Lluc: la pregària (6,12; 9,28; 11,1; 18,1), la humilitat (9,46-50; 14,7-11; 22,24-30)i la justícia (11,42; 16,15).

Lluc escull per la paràbola dos col·lectius emblemàtics del judaisme del temps de Jesús. Sempre que es parla de l’entorn social, polític, cultural, econòmic o religiós del temps de Jesús aquests col·lectius hi apareixen. Amb tot, si es té en compte el temps i el moment en que Lluc escriu la seva obra aquests col·lectius adquireixen unes característiques peculiars.

Quan Lluc escriu ja fa molt temps que havia desaparegut a Israel la reialesa descendent de David. El temple havia estat destruït pels romans durant la guerra dels anys 66-70. Amb la destrucció del temple desapareix la classe sacerdotal i la noblesa laica (els saduceus) perd pistonada. Sense rei, sense temple, sense sacerdoci, què queda?: els fariseus i la Llei. Aquests es constituiran en defensors a ultrança del compliment de les prescripcions de la Llei i voldran imposar els seus criteris, costi el que costi, sobre tot el judaisme de l’època.

Això es veu quan el corrent judaïtzant ( que pretenia el pas pel judaisme abans de ser cristià) es troba liderat pels fariseus i és contra aquest corrent que es produeixen enfrontaments de les primeres comunitats cristianes. Ho veiem en la intervenció dels fariseus en l’assemblea / judici de Jerusalem (Ac 15,5); allà, secundats per Jaume, aconsegueixen introduir un correctiu a la postura oberta de Pere. Els enviats de Jaume que Pau esmenta a Gl 2,12 són, amb tota probabilitat, fariseus. És de suposar que d’enfrontaments n’hi hagués molts més.

Pel que fa als cobradors d’impostos també ha canviat la situació quan Lluc escriu. Després de la destrucció de Jerusalem i del Temple l’any 70, l’emperador Vespasià va instaurar un impost de compliment obligatori per tots jueu, no tan sols els residents a Israel, sinó també per tots els que vivien a l’imperi. L’impost substituïa el que els jueus pagaven pel manteniment del temple, el nou anava destinat al manteniment  al temple de Roma dedicat a Júpiter Optimus Maximus. És de suposar que a Israel el cobrament d’aquest impost el feien els publicans. Evidentment això resultava una humiliació per tots els jueus. Pels fariseus havia de resultar un oprobi gravíssim. En aquesta situació els cobradors d’impostos no eren només els representats del poder d’ocupació, sinó els representants dels qui havien efectuat la destrucció més flagrant de la gran institució d’Israel: el Temple. La contraposició fariseu – cobrador d’impostos no és un antagonisme només de llibre sinó el mirall d’una situació tensa i violent.

El cobrador d’impostos és el que surt justificat, “dedicaiomenos”, un participi passiu; la forma passiva indica que l’autor de la justificació és Déu. De fet, el fariseu pretén en acudir al temple  una declaració solemne per part de Déu de la seva justícia. Per això va al temple, per això Lluc menciona el temple quan aquest ha estat destruït pels romans, perquè en el temple se suposa ha hi el tribunal de Déu que emet els seus dictàmens. Un text de l’Apocalipsi dona fe de la convicció de que en el temple s’hi troba el tron de Déu (7,15). El fariseu espera que, tal com diu el llibre d’Ezequiel, Déu emeti un pronunciament favorable sobre la seva justícia: “Jo el Senyor,  Déu sobirà, afirmo i juro que …. l’home just que viu rectament i obra el bé… Aquest home just certament viurà. Ho dic jo, el Senyor, Déu sobirà”  (18,3.5.9b). A aquest fi, aporta la prova del compliment estricte de la Llei ( fins i tot en escreix) però oblida que a Déu no li satisfan les víctimes sinó un cor penedit, en un esperit que es penedeix (Sl 51,18s).

Tot aquest passatge ens apropa a la doctrina de Pau exposada a la carta als Romans: “Ningú és just davant de Déu en virtut de les obres manades per la Llei”  perquè “Per la fe en Jesucrist, Déu dona la seva justícia a tots els qui creuen sense fer cap distinció” (Rm 3,20.22). Just el que s’esdevé en el cas del fariseu i el publicà.

Diumenge 30 durant l’any. 23 d’Octubre de 2022

Entrada similar