|

DÉU APOSTA PER LA VIDA

La coneguda controvèrsia de Jesús amb els fariseus sobre la qüestió de la resurrecció la recullen els tres sinòptics, a la lectura de l’evangeli d’aquest diumenge llegim la versió de Lluc.(Lc 20,27-38 )

La controvèrsia amb els saduceus pot semblar una controvèrsia més junt amb les mantingudes amb altres col·lectius : els grans sacerdots, escribes, notables del poble, espies, fariseus, totes elles encaminades a posar a prova Jesús a fi de desacreditar la seva missió i les seves pretensions messiàniques. En el cas de la controvèrsia amb els saduceus s’hi cou l’acceptació de la realitat de la resurrecció.

La resurrecció no era acceptada d’una manera igual pels diferents grups i tendències de l’època de Jesús i dels primers anys del cristianisme naixent. El mateix text d’avui informa que els saduceus no l’acceptaven. No parlem ja dels ambients extra jueus; el llibre dels Fets dels Apòstols explica com la predicació de Pau parlant de la resurrecció fou rebutjada en sec pels oients d’Atenes. “Així que sentiren parlar de la resurrecció dels morts alguns es van posar a riure i d’altres digueren: sobre aquest tema ja t’escoltarem un altre dia” (17,32).

No tan sols els atenencs, sinó també els mateixos creients de Corint tingueren dificultats en acceptar la resurrecció, tant és així que Pau els dedica un capítol sencer (1Co 15) en una de les seves cartres parlar de com aquesta realitat es donà en Jesús i és fonamental per a la fe.

Els que estaven entusiasmats amb la resurrecció eren els fariseus. Ells eren els que vivien indignats amb el poder opressor romà i eren els romans, en el temps que escriu Lluc, els qui havien destruït el temple de Jerusalem, baluard de la fe d’Israel. L’ànsia de venjança estava servida. La resurrecció era la garantia  que la venjança es duria a terme. El llibre de Daniel afirma: “Molts dels qui dormen a la pols de la terra es desvetllaran, els uns per a la vida eterna, els altres per a l’oprobi, per a la reprovació eterna” (12,2). La literatura apòcrifa s’esplaià en aquesta afirmació. L’apocalipsi siríac de Baruc dedica els capítols 50 i 51 a descriure la resurrecció que va acompanyada sempre del judici i l’estat en que quedaran els ressuscitats. Els justos ressuscitats seran transformats i glorificats; els impius, en canvi, aniran al suplici entre terribles visions espectrals i contemplant l’esplendor angèlic dels justos.

Les paraules que Lluc posa en boca de Jesús donen per suposat que la resurrecció no és una finalitat en sí mateixa. De fet ja ho diu el llibre de Daniel: si es ressuscita, es ressuscita per la vida i en l’apocalíptica la resurrecció és el pas previ que conduirà els justos a la glorificació i els impius al càstig.

Déu no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ell tots viuen. L’aposta de Déu és una aposta per la vida: “No m’agrada la mort del malvat. El que jo vull és que abandoni el seu mal camí i que visqui” (Ez33,11) i el salm 16 diu: “No abandonaràs la meva vida enmig dels morts, ni deixaràs caure a la fossa el qui t’estima.  M’ensenyaràs el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir al teu davant; al teu costat, delícies per sempre (16,10-11). Fixem-nos en les paraules que els dos homes amb vestits resplendents dirigeixen a les dones esglaiades que han anat al sepulcre: “Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? No és aquí: ha ressuscitat” (Lc 24,5-6). La importància es dona al fet que Jesús viu i la resurrecció queda en un segon pla.

Jesús proposa als saduceus eixamplar els horitzons conceptuals a fi de no quedar encallats  convertint en un fi allò que és tan sols un mitjà, és a dir, veure que la resurrecció no és una realitat que acaba en ella mateixa sinó que és el pas que s’intueix necessari per accedir a un nivell d’existència, el nou eó en dirien els jueus, consistent en participar de la vida de Déu que en contraposició a la vida terrenal és la vida autèntica.

Diumenge 32 durant l’any. 6 de Novembre de 2022

Entrada similar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.