ESPERAR SENSE DESESPERAR

Publicat per en jul. 10, 2020 dins Altres, Solà | 0 comments

Seguim llegint a la segona lectura textos de la carta de Pau als romans. Concretament aquest diumenge pertoca un fragment (Rm 8,18-23) del capítol 8é, el tema estrella del qual és la vida en l’Esperit.

El text que ens ocupa comença parlant dels sofriments del món present. Pau comparteix el pensament apocalíptic, segons el qual la història de la salvació s’esdevé en dos mons, dos eons.  El 4rt llibre d’Esdres diu que “L’Altíssim va fer aquest món a causa de molts, però el món futur a causa de pocs” (4 Esd 8,1). El món present està dominat pel mal i és l’escenari de tots els contratemps i esclavatges que ha de suportar Israel. Aquest posa els ulls en el món futur, en el més enllà, sap que Déu no pot defraudar als que li són fidels (Is 44,21).  Si les paraules profètiques no es compleixen en aquest món, es compliran en el que vindrà. Malgrat el pessimisme que generen les condicions d’aquest món, es manté viu l’optimisme de l’esperança. Els sofriments del món present de que parla Pau corresponen a l’eó (món) actual; la glòria que s’ha de revelar a l’eó futur.

“L’univers creat es troba sotmès al fracàs, no de grat, sinó perquè algú l’hi ha sotmès, però manté l’esperança” (v.20). El text ens porta ineludiblement al passatge de Gènesi 3. La transgressió d’Adam l’aparta de Déu i això té unes conseqüències negatives pel conjunt de la creació. La condemna no recau només sobre l’home i la dona, sinó que va unida a la maledicció de la serp i de la terra. La terra és maleïda per culpa d’Adam, tota la creació queda afectada a conseqüència de la seva transgressió. És així com ho veu el llibre apocalíptic 4rt d’Esdres: “Però quan Adam va transgredir els meus manaments va ser jutjada la creació. Llavors el camins d’aquest eó (món) es tornaren estrets, tristos i feixucs” (4 Esd 7,11s).

La situació de la creació desprès de la transgressió d’Adam és la de fracàs, és a dir, s’ha tornat incapaç de complir els objectius: ser un camí d’accés cap a Déu pel fet de fer visible la divinitat invisible de Déu (Rm 1,20). Però Israel viu en el convenciment que “El Senyor no abandona el seu poble, no es desentén de la seva heretat” (Sl 94,14). Per això Pau considera que en la submissió de la creació hi ha una porta oberta a l’esperança. Hi ha motius per esperar perquè la glòria que s’ha de revelar és molt superior comparativament als sofriments que pateix la creació. L’esperança posa  els ulls en el nou eó, en el món nou. Serà el naixement d’una realitat nova per això l’espera es fa gemegant i sofrint dolors de part (v. 22).  A l’esperança de la creació s’hi uneix l’esperança dels creients que posseeixen l’Esperit com a primícia del que vindrà. La possessió de l’Esperit reforça la motivació de l’espera. El que s’espera és l’alliberament de l’esclavatge de la corrupció, l’obtenció de la llibertat i la glòria dels fills de Déu.

Tot el fragment que ens ocupa està impregnat, com es pot veure, per l’incentiu a l’esperança. Tres vegades es repeteix en el text, a més de les construccions en futur que apunten al que vindrà. Esperança en tensió entre el sí, però encara no. Sí del convenciment que el món nou vindrà; sí de la possessió  de les primícies de l’Esperit; però encara no de l’alliberament i la llibertat, encara no de la filiació definitiva i de la manifestació de la glòria de Déu que irradiarà a través dels seus fills redimits.

Diumenge 15 durant l’any. 12 de Juliol de 2020.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Captcha * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.