LA INTERIORITAT DE L’ÉSSER HUMÀ

Publicat per en abr. 1, 2021 dins Altres, Jaume Patuel | 0 comments

      Si seguim els tres termes. Primer: ésser, ens diuen els diccionaris té més de 14 significacions. Parteixo d’allò que existeix i és fruit d’evolució inorgànica com orgànica en el microcosmos i macrocosmos.  El segon: humà en té poques. Considero un ésser viu que el caracteritza la parla.  El tercer interior té més de dotze significacions. Parteixo d’allò més endins o allò que se sent en fondària.

    Així doncs, aquest “ésser humà que és parlant” i s’adona gràcies a la paraula que té un doble accés a la realitat. A més té la capacitat  de silenciar-ne un per contemplar l’altre i aquest el porta al seu interior silenciós, a allò més íntim del més íntim. Només es realitzarà, madurarà,  esdevindrà en totalitat si té en compte aquestes dues dimensions. El que acabo de dir en paraules, crec que amb una metàfora puc fer-la més comprensiva. Imaginem-nos  en una branca d’un arbre que hi ha dos ocells. Un pica per menjar i juga, l’altre contempla la bellesa de la natura. En aquest quadre ho veiem amb parts, però és un tot. És a dir, que tots dos són necessaris, imprescindibles per la totalitat. Així és l’ésser humà, gràcies a la paraula. La capacitat de parlar és una dada biològica; és donada, pertany a la natura. I el context produeix l’idioma o llengua, aquest és cultural, producte de l’ésser humà. Aquesta realitat de tot ésser humà en ser-ne conscient, segons les etapes de la vida, l’ajuda a veure que no tot és menjar, dormir, treballar, divertir-se, fer l’amor i d’altres afers humans, sinó que cal també contemplar l’exterior i l’interior silenciosament, sense neguits i presses. I per aquesta indagació pregona l’ésser humà viu i constata que té una intimitat o fondària. I s’hi troba, l’embolcalla, l’abraça. És un silenci parlant: Una qualitat que li fa viure la Totalitat.  

     Podem veure que la interioritat de l’ésser humà és una dimensió de l’existència que cal cultivar  per a esdevenir en el procés de creixement un ésser humà madur, complet, integral.  Però encanta i atrau més l’ocell que pica, menja i juga, que és necessari, però alhora i hi ha l’altra el que contempla silenciosament, tot i tant necessari com l’altre. O també són les dues ales imprescindibles perquè l’ocell pugui volar.

     Ara bé, en escriure aquestes ratlles sóc  ben conscient que la  dinàmica embogida de la societat occidental, que és la nostra, només té la preocupació que l’ocell que pica i menja pugui trobar sempre de tot i més, per bé que no és necessari. Li posa al seu entorn tant de soroll: publicitat, pors per la  pandèmia, informacions tòxiques, limitacions de moviment mental i físic, com d’altres aspectes, que no vol que s’adoni que té una altra dimensió tant necessària, a més aparentment inútil (per tant, no rendible econòmicament) a la qual li té por. En neix una visió diferent de la realitat que no afavoreix  el consumisme ni l’obediència passiva i és camí d’autonomia. 

  Intentem fer un pas més. No en va, un llibre matriu de la cultura occidental, la Bíblia, disposa que el setè dia sigui per reposar de tot. En aquell moment, no hi havia vacances ni d’hivern o Nadal ni primavera o Setmana Santa ni l’estiu o d’agost. L’ésser humà, que té la paraula per a fer silenci, li cal “repòs i calma”. Trobar-se amb si mateix. Prendre un altre nivell de consciència: Ser conscient que és més profund i de fondària, de més interioritat o intimitat com  l’ocell que contempla allò que és gratuïtat, però tant necessari com l’ocell que busca el menjar.

    Si l’ocell que consum sap les fugides d’estudi o circumloquis,  hi ha, malauradament, un fort autoengany, a més convençut que és la totalitat; l’altre el que contempla s’adona que només amb el silenci, estigui on estigui (muntanya a munt, o caminar pels carrers de les gran ciutats), és el camí. I m’atreveixo a ser agosarat que la pandèmia o sindèmia  ha facilitat per a molts éssers humans a descobrir aquest ocell contemplatiu. És ben cert que el sol camí per viure-ho és el silenci.Una humanista catalana, Teresa Guardans (1956), professora i indagadora en el Centre d’Estudis de Tradicions de Saviesa a Barcelona, ens dona una eina. Acaba de publicar: SILENCI.  Un llibret valent, coratjós per a fer Silenci en plena ciutat.      

         La interioritat de l’ésser humà és aquesta realitat tan imprescindible que porta a evitar moltes molèsties i disfuncions psíquiques o certs malestars emocionals. Un aspecte del C.19 ha fet emergir a la població, segons estadístiques  oficials, un 45%  de quadres d’ansietat com de depressions.  Malestar físic, certament sí, però ocasionat per un món emocional alterat i manca d’interioritat,  certament també.

    L’article es publica quan ens trobem a Setmana Santa.  Què significa aquest bullit cultural? El nou paradigma global ens afirma que la interioritat és una dimensió intrínseca de tot ésser humà. Gratuïta, sí i sortosament, però necessària alhora. És donada si es busca: Són els buscadors de la fondària. N’ets?

Jaume PATUEL PUIG (1935).

 Pedapsicogog i teòleg.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Captcha * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.