|

LA ROCA I LA CAVERNA

 

Llegim a l’evangeli d’aquest diumenge el conegut relat de la confessió de Pere (Mt 16,13-20). És interessant observar la relació que hi ha entre el contingut del relat i l’escenari on s’esdevé la conversa de Jesús, els deixebles i Pere.

Tocant a Cesarea de Filip hi ha una gran roca que tothom coneixia molt bé perquè es veia des de qualsevol lloc. La ciutat estava edificada als seus peus. La roca tenia un gran significat religiós ja que al seu costat hi havia edificat un temple dedicat a Pan, déu de la fertilitat dels ramats, i un altre construït per Herodes el gran dedicat a August divinitzat. Quan Jesús a Cesarea diu a Pere que ell és roca, qualsevol que conegui el lloc no pot deixar de pensar en la famosa roca. El missatge és ben gràfic: Jesús edificarà l’església sobre un fonament molt sòlid.

Al peu de la roca hi ha una gran caverna  que dóna accés a un gran abisme de profunditat impressionant. Segons les creences de la gent de Cesarea, aquest abisme portava cap a una de les portes per les que s’entrava a l’infern (Hades pels grecs, Sheol pels hebreus). Quan Jesús afirma que les portes de l’infern no podran fer res contra la fortalesa de l’església, vol dir que el regne dels morts, de les tenebres, de les forces del mal i dels déus infernals, aquests no podran fer caure de cap manera, ni tindran cap poder davant la fortalesa de la roca que aguanta i fonamenta l’església. El regne dels morts es contraposa al regne dels cels del qual Pere en tindrà la clau. A la pròspera Cesarea, amb temples, palaus i edificis espectaculars, emblema del poder imperial s’hi contraposa el poder de lligar i deslligar  que Jesús dóna a Pere, encaminat a construir una església, és a dir, una comunitat que sigui capaç de tirar endavant el seu projecte alliberador. Jesús construirà segons els principis que ha definit en el sermó de la muntanya: la casa sobre la roca perquè quan vinguin la pluja , les torrentades i els vents – el poder de l’infern, Hades o Sheol – aguanti ferma i no la facin caure.

L’expressió “Fill de l’home”  és un semitisme que equival a dir simplement “home”. Les primeres comunitats cristianes aplicaren aquest títol a Jesús amb molta freqüència. La resposta dels deixebles a la pregunta de Jesús tenia en compte que Jesús era considerat un profeta (Mt  13,57; 21,11.46; Lc 4,24; 7,16.39; 13,33). El que crida més l’atenció és l’evolució que existeix en els títols qualificatius que es donen a Jesús. En el passatge, Jesús comença auto proclamant-se com l’home. La consideració de profeta representa un pas endavant. Jesús no és simplement un home; la condició profètica el revesteix d’una personalitat extraordinària i una relació singular amb Déu. Aquesta relació singular es reforça amb el primer dels qualificatius que li atorga Pere: Messies. La condició messiànica fa de Jesús l’esperat i l’alliberador. Caldrà, amb el temps, anar matisant de què, en realitat, allibera Jesús. Fill de Déu podria ser un equivalent a Messies, aquest era considerat Fill de Déu (Sl 2,6s) però en el pensament de les comunitats cristianes és la confessió de fe més madura i plena de qualsevol seguidor de Jesús.

Aquesta progressió la trobem en els relats d’Emmaús (Lc 24,18.19.25.33), la samaritana (Jn 4,9.19.25.42) iel cec de naixement (Jn 9,11.17.22.38). Els coneixia Mateu? No  ho sabem, però tot plegat indica que la confessió de Jesús com a Fill de Déu era el resultat d’un progrés en la fe i aquest progrés indubtablement era conegut i practicat per les primeres comunitats, entre elles la de Mateu.

Diumenge 21 durant l’any. 27 d’Agost de 2017

 

Entrada similar