LA VIDA I LA MORT, DOLOR I PATIMENT
LA VIDA I LA MORT
Acabem de passar les diades de Tot Sants i de Difunts. Hi ha lectors i lectores que ho comprendran de seguida però d’altres, probablement, ja no. El dia del cementiri s’ha traslladat al diumenge i hi va moltíssima gent. El dia de Tots Sants és el dia dels panellets. Avui dia en un sol paquet.
Vida i mort, podria ser el lema d’aquesta diada. Els panellets donen vida. Són bons i agradables. Es compren o es fan a casa. La vida és un continu fer coses que també desapareixen. Desaparèixer és morir.
Acceptar la vida com la mort són recursos per tenir autoestima, autoconeixement, autoajuda i serenitat interiors.
La vida és un regal que té data de caducitat, però que la ignorem. Així sabem que la mort és una realitat i no un càstig. Però hi ha moments que es viu la vida com un càstig i es maleeix el dia que un va ser infantat. Com també la mort imprevista, no esperada, molt abans d’hora es pot viure com un càstig: Què he fet perquè em passi això?
Ens parlen amb molta facilitat de les morts llunyanes: morts a Iraq, a Sudan, a Haití, Afganistan i d’altres llocs. Però quan aquest lloc és a prop nostre o dins la família
les reaccions són molt diferents. La mort de la persona estimada és com arrencar una part del nostre cos. Hom se sent mutilat. I guarir la ferida demana el seu temps.
Els ungüents són diferents, però cal un temps. No és que el temps ho guareixi sinó que ha de passar temps a fi que la ferida del cor es tanqui bé, però sempre quedarà la ferida, per més tancada que estigui, com un record i un bon record llunyà. Un record que pot donar vida, pau, serenor, valor, coratge i ser factor de transformació.
Així hom pot comprendre com la mort es torna vida per als que viuen. En cap moment indico que els canvis i la vida siguin fàcils. Demanen un esforç, una lluita personal. I sobre tot estimar, ser estimat i estimar-se.
DOLOR I PATIMENT
El dolor no es pot mai evitar.
El patiment es pot evitar o s’hauria d’evitar.
El dolor fa créixer, fa madurar.
El patiment com diu la paraula fa patir i podríem dir sense necessitat.
Qui va al dentista, qui ha estat operat, qui té una ferida…. en aquell moment té dolor. Evidentment que els medicaments hi ajuden. Però angoixes, ansietats, neguits, angúnies no hauran pogut evitar-se. Hom hi ha de passar.
Ara bé, qui després d’haver passat el mal tràngol dolorós, hi pensa, li dóna voltes
Aleshores no té dolors, sinó patiments, pateix d’un dolor ja passat, però el viu com si fos “ara”.
Per tant, el dolor no es pot evitar, el patiment sí.
Fent un pas més. Passa exactament el mateix en el camp emocional, dels sentiments, dels afectes, de l’estimació.
Un disgust, un fracàs, un desengany, una mort, una absència, un trencament, una separació, una frustració, una decepció, una desil·lusió i d’altres experiències emocionals, sentimentals produeixen dolor i a vegades molt de dolor.
I aquest dolor pot ser tant fort que perduri un cert temps. Però aquest temps no hauria de ser tota la vida ni tampoc massa llarg. I quan ha passat un temps prudencial, de seny o de sentit comú….i continua el dolor, podríem dir que aquí hi ha un patiment, un dolor innecessari. Moltes persones ho expressen amb una frase més o menys així: “Encara no ho he superat…”. És a dir, aquesta persona se n’adona que ja no li hauria de fer-li mal. Pateix inútilment. Un record, un perdó….fan viure i no patir.
Certament, tot això demana sempre un treball interior. No cau del cel. I així cal recordar o rellegir els articles anteriors: autoconeixement, autoajuda, autoestima….
LA MENT: COR I CAP.
L’experiència humana de cada dia, senzilla i sense massa complicació. Persones amb un dit de front i seny. Homes i dones sense massa estudis saben perfectament que una cosa es pensar i altra sentir.
Pensar i sentir, cap i cor, són una mateixa realitat. L’ésser humà no es pot dividir. Ja ho deixa un pensador: “El cor té raons que el cap no comprèn”, però que ha d’escoltar.
O com expressava un gran escriptor actual, José Saramago: “Els meus pares em van donar una profunda educació i eren, no obstant, analfabets”.
Avui dia, es parla de la “Intel·ligència Emocional o quocient emocional”. És una paraula de la psicologia contemporània. Ara bé quan una persona afirma amb un to fort de veu i alt que té un bon quocient emocional o és intel·ligent emocionalment, en el meu entendre, està dient tot el contrari.
Perquè? Perquè en psicologia tradicional “Intel·ligència emocional” es diu: Maduresa, tenir seny, personalitat… i això és una feina de tota la vida.
Avui dia –però com sempre- té molta més importància i validesa per a situar-se el millor possible en la vida, en la societat, en la feina, en la família, en la parella, amb si mateix/a, el món de les emocions que moltes paraules i discursos o molt pensar o donar-li voltes com també títols universitaris.
Per tant, la ment humana està formada pel cor i el cap, de les paraules i dels sentiments. Han d’anar sempre junts. I en cada moment la persona madura o que s’està fent, creixent sabrà a qui ha de seguir. No sempre és el cap com no sempre és el cor, però els dos sempre hi són.
Un president dels Estats Units, Abraham Lincoln qui va abolir l’esclavitud dels negres, va dir: “És difícil fer a un home miserable mentre senti que es digne de si mateix”.
La dignitat humana està en el cor i el cap l’explica.
TOT DINTRE DE LA NOSTRA MENT.?
Com ben sabeu, els contes com les llegendes o les historietes són formes molt pedagògiques tant per gent gran com per als petits a fi de poder expressar una idea, un consell, o com és la vida.
Perquè? Els contes van al cor, al món dels sentiments i per això entren tant directament. Després ve el treball personal, d’elaboració, de transformació, de reflexió que pot o hauria de poder produir un canvi interior, una transformació.
Doncs bé, hi havia una vegada un avi assegut en un tamboret a l’entrada del poble fumant la pipa. La seva casa era la primera i per això tota persona que entrava al poblet i havia de passar-hi. Ell veia qui entrava i qui sortia. .Li encantava fumar. Contemplava el fum de la pipa. Estan així se li apropa un foraster amb la bossa a la mà.
Li diu el foraster: “Digueu-me, com és la gent d’aquest poble”
L’avi se’l va mirar i li va preguntar: “Com era la gent del poble del qual vós veniu?
El foraster li va dir: ” No s’estimen. Es barallen. No s’ajuden. Lladres, tristos, de mal humor. El ressentiment és la moneda corrent. Per això pregunto com és la gent”.
L’ancià li va dir: “Em temo que no hi trobaràs molta diferència. Aquí la gent és també com la de l’altre poble. Ho sento”.
“Aleshores, digué el foraster, continuaré el meu camí fins a trobar un altre poble i preguntaré. Adéu siau”. I se n’anà.
Després d’unes hores va passar un altre foraster i li va fer la mateixa pregunta i ell li va fer la mateixa pregunta: Com era la gent del seu poble?
I el nou foraster li va dir: “Oh, la gent del meu poble és molt agradable. Gent meravellosa. Tots s’ajuden. L’amor i la compassió són la moneda corrent. Em va saber greu deixar-lo, però la vida és així”.
I l’avi amb la pipa i somrient li va dir: ”Aquí no hi trobaràs gran diferència. En aquest poble la gent és igual que la del lloc d’on veniu. Benvingut”.
I el jove va quedar-se al poble….
