LECTURAS DIUMENGE DE PENTECOSTA

Publicat per en maig 28, 2020 dins Altres, Solà | 0 comments

PRIMERA LECTURA

 

 

L’ESPERIT PER A TOTS

 

En la primera lectura del dia de Pentecosta es llegeix el fragment del llibre dels Fets dels Apòstols que narra la irrupció de l’Esperit Sant sobre la comunitat reunida dels deixebles de Jesús. Cal estar atent als detalls de la narració a fi de no quedar atrapats en una lectura historicista del text.

 

La irrupció de l’Esperit Sant és sobtada i violenta. Es  diferencia de la davallada sobre Jesús en el moment del baptisme, que es produeix d’una manera suau i poc espectacular. La ventada violenta pot ser un indicatiu que els deixebles no han posat fàcil la presència de l’Esperit i aquest ha hagut de forçar la situació amb una irrupció sobtada i una ventada que bandeja els obstacles interposats entre l’Esperit i els deixebles.

 

Els deixebles es trobaven asseguts. La posició d’assegut és la posició de la inoperativitat. Més endavant (Ac 2,14), Lluc explicitarà que Pere es posa dret. El canvi d’assegut a dret és la conseqüència lògica de la força atorgada per l’Esperit.

 

Les llengües de foc es distribueixen sobre cadascun dels que estan reunits. Tots reben del do de l’Esperit. Aquí no hi ha monopolis. La totalitat de la comunitat rep el do i el benefici. L’Esperit es dóna en plenitud, sense fragmentacions, és a dir, cadascun el rep en la seva totalitat, no com una participació d’un Esperit que es reparteix, rebent-ne cadascun una mica.

 

Pentecosta és l’anti Babel. El relat de la torre de Babel (Gn 11,1-9) acaba fent esment de la confusió que Déu va posar en el llenguatge de tota la terra i la posterior dispersió dels homes. La presència de l’Esperit provoca que la confusió es capgiri i es produeixi el retrobament dels pobles. S’inicia així una nova situació en què els homes poden comprendre, cadascun des de la seva pròpia situació, el llenguatge únic de l’alliberament que, per l’Esperit, ens arriba de Jesús.

 

Josep Rius Camps mostra molt encertadament que l’enumeració dels diferents pobles és una gran composició que mostra la universalitat dels pobles. Aquesta universalitat es mou en la dimensió del temps i de l’espai. Els tres primers són els pobles del passat: parts, medes i elamites, imperits de l’antic orient gairebé desapareguts. Una altra terna: forasters de Roma (subdividits en jueus i prosèlits), els cretencs i els àrabs són els pobles del futur. Aquestes dues ternes, passat i futur, encerclen el present descrit pels territoris que ressegueixen els quatre punts cardinals. L’Esperit estableix els mecanismes a fi que el missatge de Jesús sigui universalment conegut. Però, el llibre dels Fets mostrarà que aquest no serà un objectiu fàcil d’aconseguir.

 

 

Diumenge de Pentecosta  27 de maig de 2007

 

APLEC DE NACIONS

 

Sovint s’ha interpretat  el relat  de la vinguda de l’Esperit Sant com una contrafigura del relat de la torre de Babel. Pentecosta és l’antibabel. En el relat de Gènesi ( Gn 11,1-)la confusió en el llenguatge esdevé el detonant de la dispersió, en canvi en el relat de la vinguda de l’Esperit Sant – el que llegim a la primera lectura d’aquest diumenge de Pentacosta ( Ac 2,1-11)- un únic llenguatge és comprès per la pluralitat de llegües. La pluralitat de llenguatge de Gènesi es contraposa a la unitat del llenguatge de la predicació dels apòstols. La incomprensió dels dispersats de Babel es contraposa a la comprensió dels oients de Pentacosta. A Gènesi Déu dispersa els constructors per tota la terra. La predicació dels apòstols, que han rebut l’Esperit unifica la pluralitat de pobles descrita a Ac 2,9-11. Filant més prim, a Genesi 11,6 Déu impedeix que cap dels projectes dels constructors de la torre pugui tirar endavant, en la narració del llibre dels Fets la unitat dels pobles indica que s’ha posat en marxa el projecte d’un nou Israel, que no consisteix en el restabliment de les dotze tribus, sinó en la reunió i unificació de tots els pobles i nacions que reconeixeran en Jesús el veritable alliberador.

 

La unitat dels pobles va més enllà d’una imatge contraposada a la dispersió de Babel. Pentacosta és l’antiexili en el sentit  que representa el compliment de totes aquelles profecies, que anunciaven la reunificació  de tots els dispersats d’Israel. De les moltes que estan escampades per l’Antic Testament recordem, a tall d’exemple, el passatge del profeta Ezequiel: “ Jo prendré els israelites de les nacions on han anat, els aplegaré de pertot arreu i els faré tornar a la seva terra. Allí … en faré un sol poble, i tindran tots un sol rei” (Ez 37,21s).  Semblantment diu el passatge del profeta Jeremies: “El qui havia dispersat Israel de nou l’aplegarà” (31,10).

 

Pel que fa a la reacció davant aquest únic llenguatge, que parla de les meravelles de Déu, Lluc mostra dos grups clarament diferenciats. Un grup ha sentit parlar de les grandeses de Deu en les seves pròpies llegües; això els ha deixat sorpresos  i desconcertats. El que han escoltat ha desvetllat la capacitat de fer-se la pregunta: Què vol dir això?. La pregunta se la fan els uns els altres, la qual cosa vol dir han recuperat la facultat d’entendre’s, superant la maledicció de Babel. La diversitat de llengües, que impedia tota mena de comprensió i comunicació ha estat capgirada pel do de llengües de l’Esperit Sant.  Un altre grup no ha esta capaç de descobrir el llenguatge, que parla de les grandeses de Déu. S’han quedat en el que tan sols es pot percebre externament: uns homes que parlen un llenguatge estrany. Davant d’això la reacció lògica és el desprestigi, la ridiculització i la burla, posada de manifest quan es qualifica els apòstols d’embriacs.  Si la pregunta del v 12: Què vol dir això? se la fan els components de les nacions de la terra; la burla del v 13 es pot deduir que la fan els que no han fet l’experiència del reagrupament, els que no s’han mogut mai de Jerusalem, els que estan ancorats en les essències de la religió d’Israel.

 

Diumenge de Pentacosta     12 de Juny de  2011

 

UNA FESTA, UN GRUP, UN PRODIGI

 

La primera lectura de la festa de Pentecosta ( Ac 2,1-11) narra l’episodi de l’efusió de l’Esperit Sant sobre tots els qui estaven reunits a la sala superior del temple. El text ha estat de sobres comentat, però aturar-se en alguns dels seus detalls pot ajudar a millorar-ne la comprensió.

 

L’adveniment de l’Esperit s’esdevé el dia de la Pentecosta. Aquest dia és la festa jueva de la presentació de la nova collita, tal com prescriu el llibre del Levític: “El dia que fa cinquanta presenteu al Senyor una ofrena de la nova collita” (Lv23,15-20). La celebraven els israelites i els estrangers, la qual cosa li donava un to d’universalitat molt adient al to universalista, que té el do de l’Esperit en el relat de Lluc. Pel fet de celebrar-se set setmanes després de Pasqua se la coneix per la “festa de les setmanes” i manté una estreta relació amb la Pasqua. Resurrecció i do de l’Esperit estan íntimament vinculats. Recordem que l’evangeli de Joan situa el do de l’Esperit el mateix dia Pasqua. Aquesta estreta relació permet pensar que el do de l’Esperit, rebut en la festa de l’ofrena de les collites, es el primer fruit després de la resurrecció de Jesús i que, en tant que primer, s’espera que en vinguin més en el futur.

 

En el segle I dC. Pentecosta era més que la festa de la ofrena de les collites. S’havia convertit en l’aniversari del lliurament de la Torà, la Llei al Sinaí. La festa era una mena de renovació de l’Aliança. Lluc introdueix en el relat la comparació de la revelació de Déu en el Sinaí amb la manifestació de l’Esperit. L’una queda substituïda per l’altra.

 

Qui son aquests tots que estan reunits junts? Segons Ac 1,15 eren unes 120 persones, número que es relaciona amb els 120 homes barons, que donava dret a la constitució d’un sanedrí menor. Segons Ac 1,12-14 aquests 120 es reparteixen en tres grups: els onze deixebles; un segon grup les seves dones – segons el còdex Beza amb els seus fills- ; i un tercer grup Maria i els germans de Jesús. No hi és present la important comunitat de dones mencionada a Lc 8,2s. Els germans de Jesús són esmentats a Lc 8,19, aquí apareixen de nou i , només més endavant, es parlarà  de Jaume el germà del Senyor. Què hi fan?. Per què hi són?. Primer cal dir que la pretensió dels onze de reconstituir el nou Israel es fa difícil, donada la deserció de Judes. Si no són el nou Israel, com pretendre ser beneficiaris de la Promesa feta per Jesús?. Es aquí on entren els germans de Jesús. Fent valer els seus drets de sang, esperen que seran ells els qui es beneficiaran de la Promesa per damunt les pretensions mermades dels onze.

 

Un darrer apunt sobre el do de llengües: “Començaren a parlar diverses llengües, tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se” (v4). A l’Antic Testament aquest do es presenta lligat a la profecia ( Nm 11,25; Jl 3,1). En el Nou Testament, en els escrits de Pau apareix lligat al do de l’Esperit ( 1Co 12,10). LLuc recull aquest sentit que li dona Pau i l’incorpora a la segona part de la seva obra (Ac 10,46) a fi que el do de llengües sigui la prova de l’autèntica possessió de l’Esperit. Al cap i a la fi, però, el que importa de veritat és la segona part del v. 4. “parlar segons l’Esperit”, és a dir, que sigui l’Esperit, ell i ningú mes, l’únic i autèntic inspirador de la predicació cristiana.

 

Festa de Pentecosta 27 de Maig de 2012

 

 

 

L’ESPERIT, UNA FESTA

 

En el llibre dels Fets, Lluc vol mostrar l’acompliment de les paraules de Jesús dirigides als apòstols, anunciant-los que rebran la força de l’Esperit Sant que els farà testimonis a tot  Judea, a Samaria i fins l’extrem de la terra.(Ac1,8). Afeccionat als díptics (recordem: naixement de Joan i de Jesús(Lc 1-2) , paràbola dels dos germans (Lc 15,11-31), missió dels dotze i la dels setanta( Lc 9,1-8 i 10,1-12.17-20) Lluc construeix un gran díptic, centrat en les persones de Pere i Pau per mostrar com l’expansió de la predicació del missatge de Jesús segueix l’itinerari que ell ha dissenyat, que arrenca a Jerusalem (Judea) i arriba fins a Roma, centre neuràlgic de l’imperi romà.

En el primer volum de la seva obra, l’evangeli, l’activitat de la predicació i alliberament de Jesús va precedida de la baixada de l’Esperit Sant sobre Jesús (3,12s), rebent en aquest fet la força i l’impuls, que permetrà no desistir del seu programa. Igualment, abans de començar el projecte missional dels apòstols, més concretament de Pere i Pau, Lluc mostra que els enviats per Jesús reben l’Esperit Sant, que donarà força per realitzar la missió i assegurarà també que el projecte, malgrat obstacles de tota mena, arribarà a tirar endavant. De fet l’Esperit, que davalla en forma de llengües de foc acompleix la profecia de Joan Baptista: “Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc”(Lc 3,16). L’escena de la rebuda de l’Esperit és la que llegim a la primera lectura d’avui (Act 2,1-11).

L’esdeveniment té lloc el dia de la festa de les Setmanes, anomenada així perquè se celebrava set setmanes després de Pasqua. Celebrava la recollida dels primers fruits i, ja en temps de Jesús, es començava a relacionar amb el do de la LLei en el Sinaí. Així, doncs, l’Esperit és el primer fruit, el primer de Jesús a la seva comunitat. I també passa a ser l’alternativa a la LLei. A partir d’ara el que realment allibera la persona és l’Esperit i no la Llei. L’antítesi entre LLei i Esperit la desenvoluparà àmpliament Pau en les seves cartes, sobretot Romans i Gàlates.

La festa de les Setamnes, juntament amb Pasqua i la dels Tabernacles era una de les tres grans festes del judaisme. A Jerusalem hi acudien jueus d’Israel i la diàspora. Al percebre el vent i a remor es produeix un gran aplec entorn els apòstols. En aquest sentit Pentecosta és l’anti Babel. Allí es produeix la gran dispersió i la confusió de llengües (Gn 11,1-9). Aquí el gran aplec dels pobles i l’entesa a nivell de llenguatge, que Lluc treballa presentant una taula d’ètnies i territoris que apunten a la universalitat, tant en el temps com en l’espai.  Tres pobles representen el passat: parts , medes i elamites i una altra terna representa el pobles del futur:romans, cretencs i àrabs. La universalitat en el temps. Entremig d’aquestes dues ternes, Lluc situa una taula de nou territoris, coincidents en províncies romanes i que estan esmentades seguint una trajectòria que va d’orient a occident. És la universalitat en l’espai.

“Els sentim proclamar les grandeses de Déu”(v.11). Els que ha rebut l’Esperit han començat a parlar, pel que es veu, de les grandeses de Déu. Aquestes eren la creació del món i, sobretot l’alliberament d’Egipte i el do de la terra. Ara caldrà ampliar la llista, a les antigues grandeses caldrà afegir la resurrecció de Jesús i el do  de l’Esperit. Millor dit, aquestes deixaran en una situació d’insignificança les antigues grandeses de Déu perquè prendran un paper decisiu pel que fa a l’obtenció de la salvació i la vida.

 

Festivitat de la Pentecosta 8 de Juny de 2014

 

 

GRUP HETEROGENI

El relat de la vinguda de l’Esperit Sant sobre els seguidors de Jesús (Ac 2,1-11) és prou conegut i ha estat comentat incomptables vegades. El llegim a la primera lectura de la festa de Pentecosta. La riquesa del text permet trobar-hi sempre detalls i nous enfocaments que enriqueixen a seva lectura i comprensió.

El text matisa que l’Esperit Sant davalla sobre cadascun (en grec ekaston) dels que es troben reunits en un mateix lloc. “Cadascun” subratlla la individualitat. L’Esperit davalla sobre cadascuna de les persones allí presents, no sobre un col·lectiu global indeterminat. Té importància el detall?. Sí en el moment que considerem la composició d’aquest grup sobre el que hi davalla l’Esperit.

Anteriorment el text ens ha informat que els reunits en el lloc (una de les sales annexes al temple) són 120; el número múltiple de 12 i la quantitat de membres suficients per prendre acords amb validesa legal segons la llei jueva. Tot i el caràcter marcadament simbòlic  d’aquesta quantitat, fixem-nos en qui hi ha entre els presents en el lloc. Per una banda hi ha el col·lectiu dels dotze que, en virtut de l’elecció de Maties ha quedat restaurat en la totalitat de 12 contra les indicacions de Jesús de no fer res fins que arribi a promesa del Pare (Lc 27,49; Ac 1,4). Apareix el grup de dones; no s’especifica que siguin les que estaven presents a l’enterrament de Jesús (23,55) o les que anaren al sepulcre ( 24,10). El còdex Beza diu que eren les dones dels 12, acompanyades dels seus fills. L’altre grup el formen Maria i els germans de Jesús. Fins a completar els 120 quedaria un resta indeterminada.

L’enumeració dels diferents grups dóna idea de la heterogeneïtat dels reunits a la sala annexa al temple i en aquesta heterogeneïtat rau el valor del detall. Recordem que s’acaba de produir l’elecció de Maties, s’han presentat dos candidats. És de suposar, com en tota elecció que hi ha al món, l’existència d’opinions diverses i preses de posició divergents. Doncs be, en aquest clima d’heterogeneïtat i diversitat es produeix el davallament de l’Esperit oferint-se com a do a cadascuna de les persones reunides, sense fer distincions, tot el contrari convertint-se en factor d’unitat.

El do de l’Esperit engendra i estimula la profecia que s’expressa en un llenguatge que pot ser entès per tothom. La profecia, però, interpel·la i per això desperta respostes en positiu i en negatiu. El text mostra aquestes respostes. Ens fixarem en les de signe negatiu. “No són aquests  galileus  aquests que parlen?” (v.7). El to es despectiu. Pels jueus, sobretot de Jerusalem, els galileus eren camperols incultes i eren més permeables a les influències paganes de l’hel·lenisme. El profeta Isaïes ho posa de manifest: “Terra de Zabuló i Neftalí … la ruta del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans” (8,23), cita que recull posteriorment Mateu (4,15).

En l’altre grup crítica despectiva prové dels qui quan fallen els arguments aflora el desprestigi i la riota. Els apòstols són comparats a aquells falsos profetes que profetitzen sota els efectes de l’alcohol tal com diu el profeta Isaïes: ” sacerdots i profetes els qui s’entrebanquen de tant beure. El vi els consumeix, la beguda els fa tentinejar. S’entrebanquen amb les visions, ensopeguen quan donen sentències” (28,7). L’embriaguesa està renyida amb el clar discerniment que exigeix la profecia per això Jesús ja advertia: ” Que l’embriaguesa no afeixugui el vostre cor” (Lc 21,34). Les reaccions negatives mostren que la profecia sempre tindrà contestació. Les comunitats cristianes ho hauran de tenir present i confiar en la força de l’Esperit per no deixar mai de ser profètiques.

Festivitat de Pentecosta. 9 de Juny de 2019

 

SEGONA LECTURA

 

4 de juny de 2006

Pentecosta

 

El Credo més antic

 

La segona lectura de la festa de Pentecosta comença amb una frase de Pau que diu: ”Ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor si no és per un do de l’Esperit Sant”. “Jesús és el Senyor” és la més antiga, més condensada i més significativa expressió verbal i conceptual de la fe cristiana.

 

Què implica afirmar que Jesús és el Senyor? Per què una fórmula tan breu és una confessió de fe tan important? Les primeres comunitats cristianes coneixien bé l’Antic Testament. Quan els jueus el llegien, no pronunciaven mai les quatre lletres del tetragrama sagrat (les quatre consonants amb què s’escrivia el nom de Déu), sinó que pronunciaven la paraula Adonai, Senyor. No li calien, doncs, a un jueu gaires explicacions per entendre que quan es parlava del Senyor es parlava de Déu mateix. Quan es va fer la traducció grega de l’Antic Testament s’usà la paraula Kirios. L’associació conceptual es mantingué intacta: Kirios, Senyor equival a Déu. L’afirmació, per tant, que Jesús és el Senyor és l’equivalent a afirmar, amb tota claredat, la divinitat de Jesús. La confessió, la proclamació és un do de l’Esperit. No és fruit de la casualitat, tampoc és el resultat d’una intuïció personal o d’una recerca filosòfica intel·lectual.

 

El cristià rep per primera vegada el do de l’Esperit en el moment del Baptisme, que ha estat precedit d’una llarga catequesi catecumenal. I és en el Baptisme on el cristià fa la seva primera proclamació de fe. L’anirà repetint en cada Vetlla Pasqual, també precedida de la suposada formació catequística que realitzarà al llarg de la seva vida. I la fa cada diumenge en l’Eucaristia, després d’haver escoltat la Paraula de Déu i l’homilia, on l’Esperit mostra la seva presència, transformant el pa i el vi en la presència de Jesús ressuscitat.

 

El reconeixement de Jesús com a Déu va estretament lligat al do de l’Esperit, que es dóna a la comunitat en el context dels sagraments més bàsics acompanyat de la formació catequística. Cada membre i tota la comunitat rep a la vegada l’Esperit i reconeix que Jesús, el ressuscitat, és Déu mateix, Senyor de la vida i de la història.

 

 

Abundància de l’Esperit per a tots

 

El capítol 12 de la Primera carta de Pau als Corintis esdevé fonamental perquè en ell Pau exposa el seu pensament sobre l’acció de l’Esperit Sant en la comunitat cristiana. El pensament de Pau esdevindrà, en el futur, referent indiscutible per a qualsevol afirmació de la teologia cristiana sobre l’Esperit Sant. El text és de sobres conegut, però, precisament per això, és susceptible que passin desapercebuts els matisos, que el converteixen en un text ric, savi i profund.

 

Pau afirma amb contundència l’existència d’un únic Esperit. Ho fa per prevenir la creença en molts esperits. Aquesta derivaria de la pluralitat de manifestacions de l’Esperit. Per això, Pau afirma que, malgrat que hi hagi molts dons, serveis i miracles, només hi ha un sol i únic Esperit. Cal prestar atenció en aquest terna, amb què Pau presenta les manifestacions de l’Esperit: dons, serveis i miracles. Els dons tradueixen una paraula més tècnica, que habitualment traduïm per  “carismes”  i que cal entendre com les capacitats o habilitats personals que hom té. Els serveis es corresponen amb el que, en altres indrets, es tradueix per ministeris. Fan referència als oficis, a les feines operatives, que es porten a terme en el si d’una comunitat cristiana i tenen com a distintiu emblemàtic la disponibilitat, l’entrega generosa, trets característics de les comunitats de Jesús. El text tradueix per miracles un terme molt ric de significat i que vol dir poder o capacitat d’actuació, però potser el més entenedor és traduir-lo per eficàcia, en el sentit que l’actuar de l’Esperit dins la comunitat no és una actuació, que no porta cap a res, sinó que esdevé eficaç, que obté resultats positius.

 

Pau afirma que “les manifestacions de l’Esperit que rep cadascú són en bé de tots”. Això vol dir que les capacitats personals, les feines i càrrecs, l’eficàcia operativa, han d’estar posades al servei de la comunitat cristiana tota sencera i per tant, no es poden usar en benefici propi per treure’n un enriquiment monetari, ni per l’augment del prestigi  personal, o pel propi lluïment. Tampoc es poden usar en benefici de potenciar un sector de la comunitat, una tendència ideològica concreta.

 

La pluralitat de tasques, de feines i d’energies posades al servei de la comunitat indiquen clarament l’existència de diferències. Les diferències són enriquidores perquè complementen. Tal com dirà el mateix Pau en un text immediatament posterior al que ens ocupa, la comunitat és comparable a un cos humà que té molts membres i cada membre té la seva pròpia funció, a la vegada que no pot prescindir de la funció dels altres (1Co 12,14 ss). Els problemes sorgeixen quan es confon ‘diferència’ amb ‘divisió’. Les divisions sí que són dolentes, perquè separen, marginen, alcen barreres. I els problemes s’incrementen quan, confonent les coses, en nom de prevenir les divisions, s’anul·len les diferències i es fa bandera d’un uniformisme, que ofega i oprimeix qualsevol manifestació diàfana de l’acció de l’Esperit dins la comunitat.

 

L’Esperit “ho obra tot en tots”. El do de l’Esperit no és privilegi d’uns quants. No el poden esgrimir els dirigents de la comunitat per infravalorar les aportacions del col·lectiu global de la comunitat. No hi ha condicions prèvies, no s’han de fer aprenentatges previs per merèixer-lo. Ningú no pot fer bandera de posseir ell tot sol el do de l’Esperit. Aquesta universalitat garanteix que ningú, en nom de l’Esperit, està autoritzat a erigir-se superior als altres. Per això el text de Pau aposta clarament per la pluralitat que enriqueix, per la unitat dins la diversitat. Un únic Senyor, un únic Esperit que són factors / autors de la cohesió d’aquesta pluralitat.

 

Diumenge de Pentecosta 11 de maig de 2008

 

 

MOLTS QUE VAN ALLÀ MATEIX

 

El text de la segona lectura d’aquest diumenge de Pentecosta recull dos fragments (12,3b-7.12-13) del capítol 12 de la primera carta als Corintis, dedicat completament al tema dels carismes. La paraula carisma és un terme d’amplíssim significat. Sense cap connotació bíblica ni teològica vol dir: la gràcia exterior, l’encís de la bellesa, joia, plaer, favor, benvolença, servei. En els textos de Joan i Pau es troba usat en el sentit de favor, benvolença, servei; d’aquí que habitualment s’entengui per carismes els dons de l’Esperit. Els altres sentits del terme ens han d’ajudar a veure que aquests dons són la potenciació de les qualitats de les persones, que s’exerceixen i s’encaminen al bé de la comunitat. En les qualitats hi ha la gràcia i la bellesa interior de la persona.

 

Sempre trobem usat el terme en plural a 1Co 12. Pau pensa que els dons de l’Esperit són molts i molt variats. Així ho mostra en la llista, que trobem en els versets 7-10, que la lectura litúrgica omet. Segurament, si féssim una reinterpretació i translació  de tots els dons, que consten en aquests versets ens trobaríem que es corresponen amb una llarga pluralitat de tasques, que actualment s’exerceixen i es practiquen al si de les comunitats cristianes.

 

La  pluralitat de dons, serveis i miracles (v.4) queda contrastada per la unitat d’una única procedència. La reiterada insistència fa pensar que es tracta de quelcom important. A què es deu aquesta importància? La religió politeista del segles I i II entenia que cada destresa, habilitat o qualitat humanes procedien del do d’una divinitat protectora especialista en aquella matèria. Eren els deus els qui havien ensenyat als humans cadascuna de les habilitats humanes.

En contrast a aquesta manera de veure les coses, el text de Corintis presenta un únic origen per la pluralitat de dons. Tot procedeix d’allà mateix. L’Esperit és l’únic origen de tot l’extens ventall de diferents dons.

 

És curiós com ens trobem en un esquema que comença en la unitat, es desplega en la pluralitat per retornar altra vegada a la unitat. Ho expliquem: L’Esperit és l’únic origen  de tots els dons. Aquests, en la seva realització històrica i concreta, es despleguen en una varietat i diversitat rica i plural però, en estar l’exercici d’aquests dons al servei d’una única comunitat, tota la pluralitat de dons té un sol i únic objectiu: l’enriquiment de la comunitat cristiana. Aquest objectiu comú unifica la pluralitat dels dons. És per això que el text parla d’un sol i únic cos. Així com els membres tan variats i diferents d’un cos deixen de tenir sentit en el moment en que deixen de travar la unitat del cos, els diversos dons, que existeixen en una comunitat, deixen de tenir sentit i ser efectius en el moment que no s’encaminen al servei de la comunitat a fi que aquesta resti unida a fi de tirar endavant eficaçment el projecte de Jesús.

 

No s’ha de passar per alt l’estreta connexió, que en aquest text hi ha entre esperit i carismes. L’Esperit és la garantia d’autenticitat dels dons rebuts, no hi ha do autèntic si aquest no és el resultat del favor de l’Esperit. És més, L’Esperit es fa visible a través de la realització dels seus dons. Tota acció en favor de la comunitat, que es mogui al marge d’aquesta estreta relació, no és més que un espectacle superflu tristament present en els nostres dies.

 

Diumenge de Pentecosta   23 de Maig de 2010

 

 

 

ESPERIT I COMUNITAT

 

Els corintis sentien una especial fascinació per les experiències d’èxtasi, els estats de trànsit i fenòmens de possessió que es donaven en els temples pagans. Segurament. sovint se’n valien per endevinar el futur. Pau es sent preocupat per la possible confusió entre aquests tipus de fenòmens i les experiències de possessió i do de l’Esperit Sant, que es poguessin donar dins la comunitat. Pau vol posar ordre i aclarir les coses perquè sap que els entusiasmes extàtics en els temples pagans van lligats al descontrol i la incomprensió. A tal fi dedicarà tot el capítol 12é de la 1a carta als corintis a parlar de l’Esperit i els seus dons a la comunitat. La segona lectura d’aquest diumenge de Pentecosta en recull uns quants versets 1Co 12,3b-7.12-13.

Als fenòmens confusos Pau hi contraposa la claredat del do de l’Esperit de Jesús. L’acció de l’Esperit té resultats molt clars, com és la proclamació de l’enunciat de fe: “Jesús és el Senyor”. Aquesta  confessió és una de les fórmules de fe més antigues de la comunitat cristiana. La seva brevetat i esquematisme contrasten amb la riquesa del seu contingut. La primera part de la confessió afecta a la història humana de Jesús. Qui és aquell de qui s’afirma que és Senyor? És Jesús que surt de Natzaret per ser batejat per Joan i comença una trajectòria marcada per la predicació, els senyals del Regne i la consolidació d’un grup per continuar el seu projecte. A Jerusalem morirà crucificat i desacreditat com a Messies d’Israel per la casta sacerdotal.

Senyor és la paraula amb que la comunitat cristiana invoca Jesús ressuscitat i exaltat. “Senyor meu i Déu meu” posarà Joan en boca de Tomàs (Jn 20,28). “Veniu Senyor Jesús” acabarà dient el llibre de l’Apocalipsi (22,21) i amb ell tot el Nou Testament. Amb la unió dels dos termes es vol proclamar que el ressuscitat i exaltat és el mateix Jesús crucificat. Una única identitat que fa experiència de la creu i la resurrecció. Lluc ho expressa molt bé fent dir a Pere: “Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vareu crucificar” (Ac 2,36) Senyor és el terme que fa servir la traducció grega de l’Antic Testament, anomenada “la dels LXX”, amb substitució de les quatre lletres hebrees Yhwh amb que s’escrivia l’impronunciable nom de Déu. D’aquesta manera, Senyor atorga a Jesús un rang i categoria divina idèntic al que té Jahvè en l’Antic Testament. A déus i deas d’Àsia menor, Síria i Egipte se’ls considerava senyors i també l’emperador Domicià es feia dir: “Dominus et deus” Senyor i Déu. La comunitat cristina confessa que Jesús és Senyor, l’únic senyor per damunt de les pretensions dels déus pagans i dels emperadors de Roma. Dir que és el Senyor projecta, a més, sobre Jesús l’esperança de la comunitat cristiana, que anhela el seu retorn a la fi dels temps. El mateix Pau recordarà que amb la fracció del pa s’anuncia la mort del Senyor fins que ell vingui ( 1Co 11,26).

Tota aquesta riquesa no pot ser dita ni compresa si no és per un do de l’Esperit Sant. Joan dirà més endavant: “L’Esperit de la veritat us conduirà a la veritat sencera” (Jn 16,13). El reconeixement de Jesús com a Senyor esdevé un do que passa al davant de la pluralitat de dons, que al costat d’aquell, adquireixen un to complementari. A diferència dels estats de trànsit i possessions dels temples pagans, que cercaven endevinar el futur en benefici personal, els dons de l’Esperit Sant han d’aportar el benefici a la comunitat que creu, confia i espera el seu Jesús, l’únic Senyor.

 

Festivitat de la Pentecosta. 24 de Maig de 2015

 

 

 

 

 

 

 

EVANGELI

 

 

 

PERDONAR SEMPRE

 

En l’Evangeli del diumenge de Pentecosta es troba una expressió rara: “Aquells a qui perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu  quedaran sense perdó”. La raresa està en la possibilitat de no perdonar, quan al mateix evangeli de Joan  hi trobem l’episodi de la dona adúltera en la que Jesús atorga un perdó sorprenentment generós. Més estrany resulta si vinculem el gest del perdó amb la pau i el do de l’Esperit  estretament vinculats en el text. Com pot ser que l’Esperit inspiri no perdonar o retenir el perdó?

 

Mn. Miquel Gallart en un comentari a aquest text aparegut en la Miscel·lània dedicada al pare Guiu Camps fa adonar que en el text grec el verb perdonar apareix amb dos verbs grecs diferents : el verb  i el verb  El verb  té el sentit de deixar, deixar anar, cessar de tenir agafat Aplicat al pecat  vol dir que els pecats són deixats, és com si fossin separats del pecador per la força; cessa la seva presència i ensems  l’influx que exerceixen sobre l’home. No es diu res d’on van a parar. El verb   vol dir agafar amb força una persona o cosa, mantenir-la agafada sense deixar-la anar, de manera que no es pugui moure al seu propi albir. Aplicat aquest sentit al pecat voldrà dir que el pecat ha perdut autonomia i llibertat de moviments. El pecat ha estat dominat perquè la cosa agafada resta a mercè del qui l’agafa.

 

Si es tenen en compte aquestes propostes de traducció i es té present que el text verb usa dos verbs diferents la dicotomia entre perdonar o deixar de perdonar desapareix. L’ acció de l’ Esperit i l a seva força  esmerçada en el domini de pecat queda subratllada per dues expressions complementaries i coincidents en el seu sentit. Per un costat el pecat ha estat deixat anar a fi que desaparegui, se’n vagi lluny i deixi d’exercir la seva influència sobre l’ésser humà, per altra banda el pecat ha estat dominat,      ha estat agafat a fi d’impedir la seva influència , desproveint-lo de tota autonomia.  Vistes així les coses, es recupera la coherència de les paraules de Jesús dites en estreta relació al do de l’Esperit i de la pau.

 

DIUMENGE DE PENTECOSTA 15 De Maig de 2005

 

ESPERIT SÍ, PERÒ EL DE JESÚS

 

Aquest diumenge llegim dos fragments de l’evangeli de Joan ( Jn 15, 26-27 i Jn 16 12-15). Són textos que pertanyen a un gènere literari conegut com: “Discursos de comiat”. En l’Antic Testament en trobem un exemple a Js 23, en el comiat de Josué; en el Nou Testament a Ac 20,17-38 on Pau es s’acomiada dels ancians d’Efes i el més llarg a Jn 13-17, objecte avui de la nostra atenció. En la literatura no bíblica el trobem en l’obra emblemàtica d’aquest gènere: “El Testament dels dotze patriarques”.

 

El gènere es caracteritza per uns elements comuns: 1) el qui ha de morir, reuneix a la família o els seguidors per adreçar-los un ensenyament singular i definitiu. 2) Hi és present també un advertiment de tipus moral. 3) Presenta la seva persona i la seva obra ajustades a un pla d’acció de Déu i mostra el seu comportament com exemple a imitar.  4) Prediu esdeveniments, que han de succeir i dóna recomanacions pel futur.

 

L’anunci del do de l’Esperit Sant als deixebles s’inscriu en la característica dels discursos de comiat de predir un gran esdeveniment, que s’ha  de produir. Així com en els discursos de comiat el qui s’ha de morir anomena un successor, Jesús anuncia l’Esperit com aquell, que ha de garantir la continuïtat de la seva obra. L’Esperit Sant és anomenat Paràclit. El significat del terme és  “advocat” i servia per designar el qui intercedeix a favor d’algú, o el qui fa d’intermediari. Si bé aquest sentit és aplicable, en aquest cas, s’hauria d’entendre d’acord amb el significat del verb “parakaleo” que vol dir exhortar i és una de les funcions pròpies, que té la profecia. La tasca d’exhortar de l’Esperit ha de ser un dinamisme que mogui les persones  a creure en la Bona Nova de Jesús. El resultat d’aquesta exhortació– ensenyament ha de conduir a recordar el que Jesús havia dit i a conèixer la veritat completa (16,13) .

 

L’autor del text vol prevenir les comunitat d’aquelles experiències que, a través d’un ritual s’entra en èxtasi i es pretén posar-se en comunicació amb el món dels esperits, per això l’esperit de Jesús, segons el text, no és un esperit qualsevol. L’acció de l’Esperit no és una acció autònoma. L’Esperit procedeix de Déu, del Pare (15,26)  i no parla pel seu compte (16,13). El que ensenya ho rep de Jesús; això vol dir que entre l’ensenyament de Jesús i l’ensenyament de l’Esperit hi ha una estreta connexió, que fa inseparables l’un de l’altre. Ell farà recordar tot el que Jesús ha dit ( 14,26). No s’hi valen doncs aquells esperits que, en un estat de trànsit, pretenen fer conèixer quelcom que no sap ningú, i  que no té res a veure amb la Bona Nova de Jesús.

 

El verb glorificar és un verb complicat. Glorificar significa honorar.  Si l’Esperit  honora Jesús, vol dir que posa les coses al seu lloc pel que fa a l’obra de Jesús. L’Esperit fa descobrir el valor alliberador de la mort i la resurrecció de Jesús, que no és possible captar si hom es limita a una lectura simplement històrica. Glorificant Jesús, l’Esperit fa que tot el que és, fa i s’esdevé en Jesús adquireixi la categoria de fet únic i irrepetiple.

 

Diumenge de Pentecosta

31 de Maig de 2009

 

 

ENVIAT, COM CAP ALTRE

 

Després de l’aparició a Maria Magdalena, el capítol 20 de l’evangeli de Joan segueix amb el relat de dues aparicions de Jesús als deixebles; la primera d’elles és la que es descriu en l’evangeli (Jn 20,19-23), que llegim aquest diumenge de Pentecosta.

 

És un text prou conegut, però sempre s’hi poden trobar detalls, que en milloren la seva comprensió. Un d’aquest és especificar que, en arribar on són els deixebles, Jesús es posa al mig. Jesús es converteix en el centre. En la simbologia universal, ser el centre adquireix un significat molt ric. El centre pot ser un punt de convergència; en aquest sentit Jesús ressuscitat, posat al centre del grup de deixebles, s’ha convertit en el referent indiscutible de la comunitat. L’atracció de Jesús crucificat de que parla Jn 12,32 es perpetua en l’atracció de Jesús ressuscitat, posat al centre del grup de deixebles.  Però ser centre és també irradiació. De Jesús ressuscitat en brolla la pau, el do de l’Esperit i també la decisió d’enviar els deixebles: “Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres” (v.21).

 

Jesús enviat del Pare és un tema escassament present en els sinòptics. A més de la dita, que també recull Joan: “ Qui us acull a vosaltres a mi m’acull i qui m’acull a mi acull a qui m’ha enviat” (Mt 10,40; Mc 9,37; Lc 9,48 Jn 13,20) poques vegades  trobem el tema en la resta dels sinòptics: Mt 15,24; Lc 4,43 Lc 10,16  . En canvi en l’evangeli de Joan apareix unes 40 vegades. D’aquí deriva la importància d’aquestes paraules dirigides al deixebles.

 

Els textos bíblics estan plens d’exemples de personatges enviats per Déu. Lluc qualifica d’enviat de Déu l’àngel Gabriel que s’adreça a Maria (Lc 1,26). Però ens interessa més fixar-nos en un altre enviat: Moisès, que és enviat per Déu a alliberar el poble d’Israel esclau a Egipte (Ex 3,10). En l’evangeli de Joan,  Moisès ocupa un lloc rellevant. Els adversaris de Jesús reconeixen l’autoritat de Moisès i no la de Jesús (9,28-29). Jesús no és un enviat qualsevol, supera un dels enviats més il·lustres de la història d’Israel.

 

A més d’això el fet que Jesús sigui enviat pel Pare revesteix unes característiques singulars, que cal revisar. En el cas dels missatgers normals, hi ha una diferència entre el que envia i l’enviat. No es així en el cas de Jesús. Entre Jesús i el Pare hi ha unitat tal, que permet afirmar: “El qui m’ha enviat és en mi” (8,29) i també: “Els qui em veuen a mi veuen el qui m’ha enviat” (12,45). Aquesta identitat entre Jesús i el Pare fa que l’obrar del Pare s’identifica amb l’obrar de Jesús (4,34; 5,36; 6,38; 8,29) i no només l’obrar i actuar sinó que la identitat es dóna també en la predicació i la paraula (7,16; 8,24; 12,49; 14,24).

 

Amb quina finalitat Jesús és enviat pel Pare?. Ho trobem encertadament expressat en un escrit joànic: “L’amor de Déu s’ha manifestat enmig nostre quan ha enviat al món el seu Fill únic perquè visquem gràcies a ell” (1Jn 4,9) L’objectiu és el do de la vida, però en altres indrets es mostra com un objectiu insistent que es reconegui Jesús com enviat de Déu

Jn 17,8.22.24.25). És important veure un acte d’amor de Déu en el fet d’enviar Jesús. Aquest té la seva continuïtat en l’acte d’amor de Jesús d’enviar els  deixebles. Hi ha una evident reciprocitat ( així com…. jo us). A fi que no es trenqui la cadena (per dir-ho d’alguna manera), els enviats hauran de fer evident en el món l’amor de Déu i de Jesús. I per fer-ho no tenen cap altre manera que estimant. Ha  de ser així si volen ser signe de l’amor de Déu.

 

Festivitat de Pentacosta

19 de Maig de 2013

 

 

PROMESES COMPLERTES

 

A l’evangeli d’aquest diumenge de la Pentecosta, llegim un fragment del capítol 20 (19-23) de l’evangeli de Joan que, si es té en compte que el 21 és un afegit, és el que conclou l’evangeli.

L’escena que descriuen els versets que llegim està situada immediatament  desprès de la visita de Maria Magdalena als deixebles que, complint l’encàrrec de Jesús (20,17), els anuncia que Ell és viu. Els deixebles, tot i haver escoltat el missatge de Maria, es mantenen tancats i immersos en la por als jueus. El trobament de Jesús amb els deixebles els obrirà la mentalitat i esvairà totes les pors. Serà el colofó perfecte a la missió iniciada per Maria.

Jesús s’apareix als deixebles. Joan no especifica que l’aparició vagi dirigida als dotze, grup que es sol associar a l’exercici de l’autoritat en les primers comunitats (Ac 6,2). Els dotze com a tals apareixen poc en l’evangeli de Joan (6,67.70.71; 20,24). Els deixebles, destinataris del gran discurs de comiat i mencionats en el moment de la detenció de Jesús (18,1), tornen ara a aparèixer com a protagonistes de l’experiència de Jesús ressuscitat. Aquí cal entendre que deixeble es refereix a tot aquell que està disposat a acceptar Jesús, no tan sols els que ho van fer històricament, sinó tots els qui ho faran al llarg de la història. A ells se’ls dóna la pau, l’Esperit i la capacitat de vèncer el pecat.

Hem dit que el capítol 20 actua de colofó de l’evangeli. Així com en el pròleg (1,1-18) hi ha els grans temes que aniran apareixent a l’evangeli: vida, llum, testimoni, rebuig, en el capítol 20 hi ressonen alguns dels temes del discurs de comiat (13-17) i Joan els presenta com el compliment de les paraules de Jesús. Passa el que diu el profeta Isaïes: “La paraula que surt dels meus llavis….realitzarà el que jo volia” (55,11). El que Jesús diu, no passa sense que es compleixi.

Jesús anuncia als deixebles que no els deixarà, que tornarà, que d’aquí a poc no el veuran, però el tornaran a veure. (14,18; 16,23). Desprès de l’absència que pot representar la creu i la tomba, els deixebles experimentaran el trobament de Jesús com un retorn. Cap tomba, ni llosa, ni porta tancada poden impedir que Jesús estigui al mig de la comunitat, és a dir, en sigui el seu referent indiscutible. La presència de Jesús ha dissipat totes les pors i s’ha imposat l’alegria, la que ja havia anunciat Jesús: “El vostre cor s’alegrarà perquè us tornaré a veure. I la vostra alegria ningú o us la prendrà” (16,22 i també 15,11; 16,20). Jesús promet  (14,27) i ara dóna la pau que el món no dóna. Tothom coneixia la “pax augustana” imposada per la força i el domini. Aquella pau promesa en el seu comiat (14,27) ara Jesús la dona als seus deixebles acompanyada de la joia de l’encontre i del do de l’Esperit.

El do de l’Esperit és la promesa més reiteradament repetida (14,17.26; 15,26; 16,13). El gest amb que Jesús comunica l’Esperit recorda el gest creador de Déu que, alenant sobre Adam li atorga la vida (Gn 2,7) perquè amb la resurrecció de Jesús s’inaugura una nova creació, una situació totalment nova caracteritzada pel triomf de la llum que, tal com diu el pròleg (1,5) triomfa sobre la tenebra. És una manera simbòlica de dir que la resurrecció de Jesús és el triomf sobre la mort i el pecat.  Perdonar/no perdonar o perdonar/retenir és una forma semítica de parlar d’una mateixa realitat usant una parella de contraris. El que es vol dir és que l’Esperit dóna una força a la comunitat que la fa capaç  de contrarestar el pecat, és a dir, tot allò que pugui representar una oposició al projecte alliberador de Jesús.

 

 

Diumenge de Pentecosta. 4 de Juny de 2017

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Captcha * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.