|

L’HORA DECISIVA

Desprès de l’episodi de la purificació del temple, els grans sacerdots i notables del poble
pregunten a Jesús: Amb quina autoritat fas tot això?; Jesús replica amb una contra
pregunta sobre l’origen del baptisme de Joan. Al no obtenir resposta, Jesús tampoc els
respon però replica amb tres paràboles, la dels dos fills (Mt 21,28-32), la dels vinyaters
homicides (Mt 21, 33-46) i la paràbola del banquet de noces que llegim avui a l’evangeli
(22,1-14). Alguns estudiosos la subdivideixen en dues paràboles, la de la festa de les
noces (vv. 1-10) i la del vestit de noces (vv. 11-14). El fet de tenir el denominador
comú de les noces fa que sigui considerada una única paràbola amb dues parts ben
delimitades i així és com la presenta el text evangèlic. Si Jesús no dona cap resposta als
sacerdots i notables és pel rebuig d’aquests a acceptar-lo com a messies d’Israel i
enviat de Déu. Amb la paràbola els anuncia el càstig que els espera i l’adveniment
d’aquells que voldran i sabran fer el que l’elit religiosa d’Israel no ha volgut fer.
És interessant observar les diverses invitacions que es produeixen en la primera part
de la paràbola. Segons els costums de l’època, la preparació d’un banquet exigia molt
de temps, per això es feia una primera invitació i quan tot ja estava a punt l’amfitrió
enviava un recordatori El rei envia els servents a cridar els convidats que amb antelació
ja havien rebut la invitació. En principi sembla que aquests haurien acceptat la primera
invitació. Era un honor i no es podia menystenir la invitació d’un rei. Però quan s’acosta
la festa ells no hi volen anar. De moment no s’especifiquen les excuses i sembla una
evasiva que no té altra conseqüència que la de refusar l’honor de ser invitat. Però la
cosa canvia quan el rei envia uns altres servents i detalla la programació del banquet
que es contraposa al detall de les excuses que presenten els invitats. Queda mostrada la
magnificència i generositat del rei. Amb l’arribada dels nous servents, arriba l’hora de la
veritat, l’hora de deixar el que s’està fent, l’hora de renunciar als treballs i els negocis,
posar-se la roba adequada i anar al banquet. Els invitats que no volen anar al banquet
s’assemblen al fill que diu que sí anirà a la vinya però al final no hi va. Els treballs dels
invitats en si no són dolents, però la paràbola adverteix de les excuses que es poden
anteposar a la dedicació a Déu.
El càstig enviat pel rei és una referència amagada a la destrucció de Jerusalem i el
temple pels romans l’any 70 d.C. interpretada com a càstig de Déu a causa del rebuig
de Jesús, el messies, el seu enviat. El càstig marca un abans i un desprès de la
paràbola. Si en la primera s’hi pot veure la història d’Israel que rebutja els profetes, la
segona porta a pensar en la tasca evangelitzadora de la comunitat cristiana.
L’enviament de servents a les cruïlles dels camins a convidar tothom marca el temps de
l’Església. Mateu escriu desprès de la destrucció de Jerusalem, els primers invitats,
representats per l’elit d’Israel, destinataris de la paràbola, han estat indignes, cal
trobar-ne de nous (tant és que siguin bons o dolents) a les cruïlles dels camins on
generalment s’hi troba la gent pobra. No és tasca dels servents fer la tria entre bons i
dolents. Cal esperar, com a la paràbola del blat i el jull (Mt 13,24-30), el temps de la
sega o com a la paràbola de la xarxa (Mt 13,47-50) que els àngels destriaran els bons
dels dolents.
Però no n’hi ha prou amb la simple pertinença a la comunitat cristiana. Cal una vida
compromesa amb el projecte de Jesús en sintonia amb els plans de Déu i disposar-se a
donar fruit. Si no és així, serà com anar al banquet sense el vestit de noces i acabar
com els primers invitats: castigats i exclosos.
Diumenge 28 durant l’any. 11 d’Octubre de 2020

Entrada similar