|

NO SON BROMES: ‘VINDICA TE TIBI’

Sempre recorrem als clàssics pels seus pensaments. Alguns han marcat època i resulten, per tant, actuals. Així tenim: Sapere aude. Frase atribuïda al poeta Horaci (65 a.C-8 a.C). Sencera és:”Qui ha començat, ja ha fet la meitat: atreveix-te a saber, comença”. És citada sobretot en la interpretació de Kant, que en el 1784 la va declarar el lema de la Il·lustració: Atreveix-te a fer ús del teu propi enteniment”.

L’altra cita també ben coneguda és “Gnoti seauton o  Coneix-te tu a tu mateix. Inscrita en el llindar del temple d’Apolo a Delfos (Grècia). Hom atribueix a molts autors, però, un d’ells és Sòcrates  (470 a.C -399 a.C).

En canvi, la que presento avui ja no n’és tan, de coneguda: Vindica te tibi o reivindica’t a tu mateix o reclama’t a tu mateix. L’autor és Sèneca  (4-65 a.C.), nascut  a Còrdova (Andalusia). La frase pertany a una de les 124 cartes escrites a Luci, tal volta governador, en el context del final de la vida de Sèneca: Preocupació per la Humanitat. Bàsicament és la identitat de la pròpia persona. Aspecte molt subjectiu, però ben real, que permet la interrelació i la pròpia confiança. Un sentit de pertinença. Els dos aforismes primers els manca  la recerca de la pròpia identitat. I aquesta identitat es forma i construeix amb l’entorn, sobre tot, la família. No és l’essència de la persona. Un tema que es pot tracta des de molt d’angles.

Un d’aquest és la llengua materna. Diu un autor que “la pèrdua d’una llengua és perdre una visió del món: una cosmologia”. I entenc que és ben cert. Les llengües cal cultivar-les i alhora defensar-les. Els diàlegs culturals són enriquidors. Entenc que respectuosos amb la diversitat de visions del món que cada llengua  mostra. Però, així i tot, ens trobem amb “l’imperialisme lingüístic”. I s’entén com un concepte polític que es refereix a una forma de dominació cultural per part de la llengua imperialista. Quants imperis han imposat la seva llengua excloent qualsevulla altra? No cal fer història del passat. Com data sí que convé saber, segons la Unesco, unes 6.000 llengües es parlen al món i més de 2.500 són en perill. D’altres ja no hi son.

Per la meva experiència personal he viscut tres imperialismes lingüístics excloents. L’imperialisme àrab, francès i castellà. No és el moment de mostrar-ho com tampoc de demostrar-ho de forma fefaent. Cal informar-se de forma vera de la realitat de la nostra llengua catalana.

Ho dic perquè la pertinença a una família, a una tribu, a una terra, a un poble es fa mitjançat la llengua que té marques sociogeogràfiques. Entenc que tot això a nivell cultural dialogant és d’una gran riquesa, però quan intervé la idea política de domini, aleshores esdevé un camp de batalla que acaben  perdent les minories. Certament, les formes de fer-ho són molt subtils basant-se en les lleis, el dret i sota el tribunal de justícia, com és ara a França.  La reforma de la Constitució francesa en relació a les llengües minoritàries, no és un camí de roses encara avui en dia. També ja coneixem la  Constitució espanyola com la valoració fàctica de les llengües minoritàries a l’Estat Espanyol. No cal anar massa lluny per viure el que passa a casa nostra. I a Algèria amb la gran dificultat de considerar l’amazic o berber com a llengua del Poble, parlada per més de deu milions de persones.

Dit això, no cerco un debat, sinó una constatació fàctica, difícil de negar, i per això cito la frase llatina “Vindica te tibi o reivindica la teva pròpia identitat” amb la teva pròpia llengua. I es una taleia que caldria despolititzar  i romandre en una realitat cultural. Cal recordar que tota  llengua materna té unes arrels molt emocionals i primàries a nivells d’inconscients familiar i col·lectius. I alhora es mama tota una visió del món a través dels pares, la família, la tribu, el poble. I què difícil és quan hi ha una ment imperialista de dominació i en mans de la justícia, que mai pot ser neutral. I més quan colonitza i domina.

Però ara, malauradament, ens cal fer un gran esforç més, com si no en tinguéssim prou de dificultats. Hi ha un altre fort imperialisme des del 1945, més o menys. Es cola  i impregnà el món: l’anglès. Però no tant com a cultura, sinó com a “koiné”, una llengua general per a la tècnica i l’administració. No una nova cultura. Sí folklore. I aleshores porta una pobresa cultural puix que s’abandona la visió de la pròpia llengua que té valors. Però es cau en el gran perill, que tenim a sobre i cal combatre’l. Quin? Un nou paradigma, el tecnòcrata, sense valors amb el seu idioma, l’anglès, com instrument tècnic. I on queda la pròpia identitat, el propi pensament….? Ens convertim, si no es reacciona. en màquines digitalitzades i dirigides per chips. I la ciència ja ha arribat a introduir-los al cervell humà, com ho expliquen el  neurocientífic Rafael Yuste i l’enginyer   Darío Gil que alerten de la imminent arribada de dispositius que connectaran el cervell directament amb internet.

Jaume Patuel,

Pedapsicogog

Entrada similar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.