|

PREGAR PER TOTHOM

La primera carta a Timoteu forma part, juntament amb 2 Timoteu i Titus, d’un conjunt de llibres del Nou Testament conegut per cartes pastorals. Aquest nom li ve de l’interès que tenen  aquests llibres per l’afany d’estructurar la vida d’unes comunitats cristianes en procés avançat de consolidació; volen també recordar les virtuts que han de practicar els creients i les qualitats que han de tenir el càrrecs dirigents i alertar les comunitats davant les falses doctrines. Aquests escrits que pertanyen a l’etapa final del Nou Testament es caracteritzen per l’afany d’institucionalitzar i consolidar l’estructura de l’Església. D’aquests llibres en llegim avui un fragment de la 1a carta a Timoteu (1 T 2,1-8)

Una nota distintiva de les cartes pastorals és la preocupació per la imatge que els de fora puguin tenir de la comunitat. És com si es cerqués un cert prestigi de la comunitat davant la societat i un desig de caure bé als qui són de fora. Això es pot veure quan es demana que els pastors tinguin bona anomenada entre els qui no creuen perquè no puguin malparlar (1 Tm 3,7) i que els diaques, exercint bé el seu ministeri, es guanyin la consideració de tothom (1 Tm 3,13). “Que tothom vegi com progresses” diu la carta referint-se a Timoteu (4,15). Això és una de les coses que explica la petició de pregàries pels reis i els que tenen autoritat. Es tracta de fugir d’un enfrontament a fi que la comunitat pugui viure en la pràctica de la pietat i honestedat i exercir la tasca d’evangelització. Això mateix recomana Pau ( en qui s’inspiren les cartes pastorals) als cristians de Roma quan els demana que es sotmetin a les autoritats i no s’hi enfrontin a fi que les autoritats reconeguin el bon comportament (Rm 13,1-3).

No és una raresa que les comunitats cristianes preguin (es fa ara a les pregàries dels fidels de les celebracions eucarístiques) per les autoritats. Ja a l’Antic Testament Esdres demana als sacerdots que presentin ofrenes agradables a Déu i preguin pel rei (Esd 6,10) i el profeta Jeremies demana als exiliats que preguin per la ciutat on han estat deportats (Jr 29,7). Al temple de Jerusalem s’oferien sacrificis i es feien pregàries per l’emperador romà. Els emperadors perseguidors dels cristians eren els enemics i , malgrat tot, Jesús diu, tal com recull l’evangeli de Mateu; “Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen” (Mt 5,44). Pregar per les autoritat busca evitar enfrontaments i facilitar la vida de les comunitats.

“Déu vol que tots els home se salvin i arribin al coneixement de la veritat”. Aquesta afirmació que, a primer cop d’ull, sembla molt evident, no fou així en els primers temps de les comunitats cristianes. El poble d’Israel entenia que només ell era beneficiari de l’acció salvadora i alliberadora de Déu (Dt 4,20; 7,6). Fou el tercer Isaïes que va predicar un universalisme afirmant que tots els pobles de la terra podien beneficiar-se de la salvació de Déu amb el condicionant que acceptessin acostar-se a Jerusalem i al seu temple (Is 60). A l’evangeli de Mateu Jesús, en un primer moment, diu que només ha estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d’Israel (15,24); serà, desprès del rebuig d’Israel quan l’alliberament i la salvació s’oferirà a tots els pobles: “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus” (28,19). L’obertura de les primeres comunitats cristianes cap als pagans no serà fàcil i així ho mostra el llibre dels Fets dels Apòstols amb l’episodi de l’assemblea de Jerusalem (15,1-35) i l’estada de Pere a casa de Corneli (10). El text de 1 Tm mostra que el criteri de la universalitat de la salvació ha arribat a un grau considerable de consolidació. Si tothom ha de ser salvat és totalment coherent pregar per tots els homes, fins i tot pels que siguin reis, autoritats o enemics de comunitat. Ell són també destinataris de la salvació i, a tal fi ,cal pregar perquè  Déu els la doni i concedeixi.

Diumenge 25 durant l’any. 18 de Setembre de 2022.

Similar Posts

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.