PREUAT REGAL

Publicat per en abr. 29, 2021 dins Altres, Solà | 0 comments

El deixeble que Jesús estimava apareix en l’evangeli de Joan en quatre moments: en el sopar de comiat (13,22), al peu de la creu (19,25-27), anant cap al sepulcre de Jesús (20,2-10) i en el darrer relat d’aparició (21,1-7.18-25). Aquest deixeble tan proper a Jesús no formava part del grup dels dotze i esdevingué, després de la mort de Jesús, l’iniciador d’una predicació i d’una interpretació dels fets i de l’ensenyament de Jesús molt diferents als que s’havien fet fins al moment. De Palestina passa a l’Àsia menor, probablement Efes on liderà una comunitat i un moviment d’evangelització que donà origen a l’anomenada escola joànica. D’aquesta en sorgiren els escrits del quart evangeli, les cartes de Joan i el llibre de l’Apocalipsi. Membres d’aquesta comunitat i seguidors del deixeble estimat són els autors d’aquests escrits. A la segona lectura d’avui llegim un fragment (1Jn 3,1-2) de la 1a carta de Joan.

Aquest llibre del Nou Testament no és pròpiament una carta perquè li manca allò característic del gènere: els preliminars i les salutacions finals. No presenta una estructura clara, més aviat sembla la unió de temes diversos. L’autor barreja temes teològics amb una exhortació moral. No vol encoratjar un comportament cristià sense aportar-hi una fonamentació doctrinal.  

El petit fragment que llegim avui està centrat en l’afirmació de que els creients seguidors de Jesús, gràcies a la fe en Ell i l’adhesió a la seva persona, han de considerar-se fills de Déu. Trobem en el text un ressò del que el pròleg de l’evangeli de Joan diu: “Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu” (Jn 1,12) i, seguint el mateix pròleg, és una filiació que no té el seu origen ni en la sang, ni en la carn ni en el voler humà” ( Jn 1,13). Aquest voler és el voler de Déu que es concreta en un acte d’amor generós gràcies al qual el creient aconsegueix la condició de fill de Déu.

Aquesta filiació divina passa desapercebuda als ulls del món. Cal entendre que el món és el qui ha rebutjat Jesús. “Si el món us odia, tingueu present que m’ha odiat a mi primer que a vosaltres” (Jn 15,18) i l’odi a Jesús deriva cap a l’odi a la comunitat: “Però ara el món els odia, perquè no són del món”. En el fet de reconèixer cal entendre que es tracta de creure, de seguir Jesús, d’adherir-se a la seva causa, de participar en la seva mort. També aquí el rebuig del món ha estat anunciat en el pròleg de l’evangeli: “El qui és la llum veritable… el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit” (Jn 1,9-11).  

La filiació divina és una realitat indiscutible. El text ho subratlla amb contundència: “i ho som” i també “ara som”. El que passa és que aquesta realitat no s’ha manifestat plenament. El creient ha de viure la seva filiació divina amb el cor i la mirada posada en el més enllà. Esperança posada en arribar a ser semblants a Déu. El creient és ja un fill de Déu però aquest filiació ha d’arribar a una plenitud que el creient espera i que consistirà en una configuració amb Déu. L’esperança ha de portar al creient a fer un esforç per aconseguir una vida virtuosa, tenint com a model i exemple la virtuosa vida de Jesús.

Diumenge 4art de Pasqua 25 d’Abril de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Captcha * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.