SEGONA VEGADA

Publicat per en gen. 20, 2021 dins Altres, Solà | 0 comments

Costa de creure que es necessitessin tres dies de camí per recórrer una ciutat d’un costat a l’altre, per gran que fos i també que un gran peix s’empassés una persona i desprès la retornés. El que diem s’explica en el llibre bíblic de Jonàs del que en llegim un fragment a la primera lectura d’aquest diumenge (Jo 3,1-5.10) i cal dir que no es tracta d’un relat històric, sinó d’un text didàctic. El llibre va entrar en el cànon de l’Escriptura hebrea i no fou ni per error ni per casualitat. Segurament serví per arrodonir el nombre de dotze profetes abans agrupats en un sol llibre que, juntament amb Isaïes, Jeremies, Ezequiel i Daniel formava el conjunt de la profecia d’Israel en paral·lel als 5 llibres de la Llei, la Torà.

“El Senyor, per segona vegada, va comunicar a Jonàs la seva paraula”. La frase pot ser llegida en un sentit cronològic i també teològic. Què ha passat perquè per segona vegada el Senyor es dirigeixi a Jonàs? Repassem els fets descrits en el llibre. Desprès de comunicar la seva paraula a Jonàs, aquest decideix fugir a Tarsís, lluny del Senyor, a les antípodes de Nínive. Embarca en un vaixell però Déu envia una tempesta que amenaça d’enfonsar l’embarcació. Els mariners descobreixen que el culpable és Jonàs i el tiren al mar per calmar la fúria de la tempesta i tranquil·litzar la ira de Déu que fa que un gran peix s’empassi Jonàs que s’està tres dies i tres nits al seu ventre. Finalment el peix vomita Jonàs a la platja i és llavors quan Déu adreça per segona vegada la seva paraula al profeta.

En sentit teològic que el Senyor es dirigeixi a algú per segona vegada vol posar de manifest la insistència de Déu per portar a terme el seu pla. Ho veiem en Samuel que Déu li parla no dues sinó tres vegades (1Sa 3), també a Salomó (1Re 9,2), Jeremies (13,3), Ageu (2,20). De fet aquesta insistència està en consonància amb les paraules del segon Isaïes: “Així serà la paraula que surt dels meus llavis, no tornarà mai infecunda. Realitzarà el jo volia, complirà la missió que jo li havia confiat” (Is 55,11) . Jonàs no s’escapolirà, acabarà portant a terme, mal que li pesi, el pla de Déu que li serà manifestat les vegades que siguin necessàries.

“La gent de Nínive cregué en Déu i proclamaren un dejuni”. Cal remarcar la rapidesa de la conversió del ninivites. Nínive era pels israelites la ciutat més cruel de totes i els seus habitants els pitjors enemics dels poble d’Israel que els veia, com Jonàs, incapaços per la conversió i de cap manera objecte de la misericòrdia de Déu. Doncs bé, aquests pagans indesitjables fan més cas de la paraula profètica que no pas el poble d’Israel a qui el Senyor “no s’ha cansat d’enviar-los cada dia els seus servents els profetes que els israelites no han escoltat ni fet cas” (Jr 25,4). El penediment dels ninivites es tradueix en obres ben concretes: dejuni, vestir de sac, posar-se cendra.   

El llibre de Jonàs no és un relat històric sinó didàctic. En un moment en que les israelites esperaven la destrucció dels seus enemics causants de totes les seves desgràcies, l’autor del llibre proclama el missatge de que la misericòrdia de Déu té un abast universal. El llibre de Jonàs posa de manifest un corrent postexílic de pensament que es mostra obert i favorable cap a les altres nacions i que està en sintonia amb el pensament del tercer Isaïes: “Els estrangers que s’han unit a mi, el Senyor, podran adorar-me i estimar el meu nom i ser els meus servidors” (56,6). Jonàs voldria que la misericòrdia de Déu es limités a Israel i per això fuig. L’autor del llibre proclama, però, l’universalisme de l’amor de Déu contraposat al corrent de pensament que defensava un particularisme excloent.

Diumenge 4art durant l’any. 24 de Gener de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Captcha * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.