APRENDRE A SABER ESCOLTAR
Una de les meves experiències, de fa dècades, però més encara avui en dia és “la necessitat que tenen, i tenim, les persones de parlar i de ser escoltades”. I això demana, com a contrapartida “saber escoltar”. I “saber escoltar” és un aprenentatge humà que demana un esforç interior considerable. És buidar-se de si mateix/a per permetre que l’altra persona et trobi disposat. Pura empatia i compatia, que no és la simpatia. No et demana ni opinió ni un consell, només vol ser escoltada. Però quan escoltem hem d’intentar evitar en no formular i pensar la resposta que li podem donar… Una realitat relacional humana molt complexa.
Però cal fer l’esforç d’aprendre a escoltar. I en ve al cap en aquests moments per pròpia experiència i per comentaris d’altres, la situació que es troben metges i metgesses: Escoltar i escriure a l’ordinador a l’hora. Haig de constatar l’esforç que fan per atendre o escoltar humanament…. Les noves tecnologies ens estan demanant una altra forma d’escolta. No hi ha pedagogia perquè tot és nou. Tot va de pressa. I hi ha una certa deshumanització. Com ho farem? El que queda clar és una taleia totalment personal. O amb altres paraules: adquirir maduresa en fer ús dels nous mitjans.
I “saber escoltar” requereix “voler escoltar”. I per bé que es vol escoltar, hi ha la necessitat de parlar. Com conjugar-ho? Certament, hi ha molt de libres que en parlen. Per citar-ne un d’històric: L’ART D’ESCOLTAR d’ Erich Fromm, de l’any 1975. N’hi ha d’altres com també d’articles. És molt fàcil escriure’n. Resumint, cada persona ha de fer el seu mètode des de la pròpia interioritat.
Per tant, un primer pas profund i necessari per “saber escoltar” cal aprendre a escoltar-se a si mateix, auscultar-se. Penetrar i compenetrar-se amb un/a mateix/a. Com soc? Què soc? Qui soc? Perquè serveixo? I d’altres quòdlibets. Tot això per la senzilla raó, que si no t’hi has enfrontat, no dic resoldre perquè probablement mai ho puguis resoldre-ho perquè estem sempre en procés de canvi i mutació, pots barrejar o projectar o posar en l’altra persona els teus propis problemes, angoixes o inquietuds
Aleshores cal pensar que el silenci interior és absolutament imprescindible per poder escoltar sincerament al proïsme. No matar l’ego sinó situar-lo, en aquest silenci, al marge, no marginat, de la nostra interioritat perquè pugui contemplar la immensitat dels mons que hi ha, vivim i som . I d’aquí sorgirà “la capacitat d’escolta, que és un art, no una ciència”. I parlant del silenci, un llibre que va ser publicar fa dos anys, en català i castellà, d’una persona ben experimentada, Teresa Guardans: LES CLAUS DEL SILENCI (2021) és molt inspirador per aquesta temàtica.
Aquesta actitud demana, certament, cercar aquells llocs adequats per ajudar a fer silenci, però també qualsevol lloc físic és adequat si se sap gestionar la relació de parlar, no xerrar, i escoltar, no sentir. Però alhora entenc, que qui escolta es fa un gran favor a si mateix/a per la riquesa humana que aprèn en escoltar, que no és poca, a més del gran bé que fa a qui parla.
Resumint: “saber escoltar-se, dialogar-se, comprendre’s és la primera feina a fer per aprendre “l’art de saber escoltar”, la qual cosa porta els vertaders diàlegs als diferents àmbits. I així el diàleg, saber escoltar, és molt més potent que la potència de la violència que fa comprendre la impotència de la violència. I recordant que l’ésser, que en diem humà, és un ésser animal vivent, però inacabat genèticament, que la paraula el completa, la qual crea la cultura i ens obre els ulls a una doble realitat: Viure i contemplar. I l’art d’escoltar també està presidit per l’art de contemplar la immensitat dels mons.
I concloc amb un pensament que em va cridar l’atenció. Escrit fa més de 25 segles, cap al s. IV aec, que es troba en un llibre titulat Proverbis: Qui rebutja aprendre, cau en desgràcia.
Jaume PATUEL pedapsicogog
