PASSAR COMPTES
Comentari a la primera lectura del diumenge 10é durant l’any. B
El text que llegim a la primera lectura d’aquest diumenge (Gn 3,9-15) comença després de la transgressió de l’home i la dona al paradís i inclou la confrontació entre Déu i la parella humana (3:8-13) i la maledicció a la serp per haver temptat la dona (3:14-15). Desprès seguiran l’anunci dels càstigs a la dona i l’home i l’expulsió del paradís, però això no apareix a la lectura litúrgica.
En el seu conjunt podríem considerar el text com un acte de passar comptes per part de Déu. Seria una manera gràfica i descriptiva de plasmar el que diu el llibre del Levític: “per demanar-vos comptes d’haver trencat la meva aliança”. En altres llocs de l’Escriptura també apareix el demanar comptes per part de Déu. Així diu Jeremies: “¿No haig de demanar comptes per tot això? A un poble com aquest, ¿no li haig de donar el que es mereix? Ho dic jo, el Senyor (5,9.29; 9,8). “Jo mateix us demanaré comptes, tal com mereixen les vostres obres. Ho dic jo, el Senyor” (Jr 21,14a). El manament de no menjar de l’arbre del coneixement del bé i del mal és la Llei, la Torà expressió de l’aliança de Déu amb el poble. Adam ha transgredit el manament i ha trencat l’Aliança per això Déu li demanarà comptes.
La “Shekinà” és el terme que el judaisme rabínic usa per parlar de la presència de Déu. El lloc per excel·lència de la presència de Déu és el santuari del temple de Jerusalem però aquesta presència es fa extensiva a tot el món. Gaudir de la presència de Déu és el benefici més gran que pot concedir el Senyor; ho diu el salm: “M’ensenyaràs el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir al teu davant; al teu costat, delícies per sempre” (Sl 16,11). En canvi, ser foragitat de la seva presència és la pitjor de les desgràcies i per això el salmista demana: “No em llancis fora de la teva presència, no em prenguis el teu esperit sant” (Sl 51,13). Conscient del seu pecat, Adam, l’home, s’amaga de la presència de Déu. Mantenir-se davant la presència de Déu demana un comportament ètic que Adam no ha tingut: “Senyor, qui podrà estar-se a casa teva? Qui podrà viure a la teva muntanya santa? El qui obra honradament, practica la justícia i diu la veritat tal com la pensa” (Sl 15,1-2).
“Conèixer el bé i el mal”. Com s’ha d’entendre aquesta expressió?. La paraula hebrea “yadà” (conèixer) té un significat que no queda restringit únicament al coneixement intel·lectual; en el seu sentit més ampli vol dir “tenir experiència” , “estar familiaritzat amb alguna cosa”. En aquest sentit, conèixer el bé no ens ha de portar a pensar en la capacitat de distingir en el terreny moral el que està bé i el que està malament, no es tracta simplement de tenir un coneixement de les normes morals fonamentals. En mentalitat oriental el bé no és un ideal abstracte, general i universal sinó comprendre el bé és saber allò que és profitós i saludable per l’ésser humà; semblantment el mal serà allò que és molest, perjudicial. La serp, per tant, no ofereix a Adam augmentar la capacitat de comprendre, sinó l’autonomia que permet a l’ésser humà decidir sobre allò que li és beneficiós o perjudicial. D’aquesta manera l’ésser humà s’escapa de la cura que Déu té d’ell. En crear el món, Déu havia determinat allò que era bo, però ara és l’ésser humà qui ho determina per ell mateix.
L’ésser humà pretén una autonomia moral que li permeti decidir per ell mateix el què és bo i el què és dolent. Anteposa la confiança en ell mateix a la confiança en Déu.
La saviesa que cercava l’ésser humà que l’havia de fer igual a Déu li haurà servit per adonar-se d’una realitat ben diferent: ell està nu, és a dir, davant de Déu, ell és molt poca cosa és un ésser limitat, insignificant. Nu està necessitat de tot i per tant no pot pretendre en erigir-se autosuficient davant de Déu.
Diumenge 10é durant l’any. 9 de Juny de 2024
