Aprendre a equivocar-nos

Una persona aprèn a viure i a conviure trencant plats. Equivocant-se.

És la famosa frase  “Qui té boca, s’equivoca”. Quan un parla o aprèn a parlar, ha de poder acceptar que s’equivocarà,. Si una persona no obra mai la boca, no fa mai res, no agafa mai cap mena de decisió…no és cap sant. Senzillament, és un analfabet de la vida.

Però hi ha un nucli o aspecte  en l’aparell  mental  o en el món emocional que no suporta equivocar-se.  Es un nucli molt primari, molt infantil. La realitat porta a madurar-lo, a fer-lo evolucionar per acceptar que l’equivocació és una forma de saber viure.  Però també hi ha una dita que diu “l’home és l’animal que s’entrebanca en la mateixa pedra  dues vegades”.

Aleshores, hom ha d’aprendre a saber equivocar-se però havent pensat abans Equivocar-se no vol dir no pensar. Pensar les coses abans de fer-les o dir-les però acceptar alhora que després d’haver-ho fet un pot trobar que no era el camí adequat  o la solució correcta.

Si mai proves res, mai t’equivocaràs.

Aleshores, mai sabràs què és estimar.

Mai sabràs què és fer una coca.

Mai sabràs què és llegir un llibre.

Mai sabràs què és ballar.

Mai sabràs què és jugar.

Mai sabràs què és deixar de tenir por.

Mai sabràs què és ser valent.

Però també mai provis allò que saps que et farà mal.

No s’ha de confondre  “equivocar-se” en “arriscar-se inútilment”, com per exemple: les addiccions a la droga, a la beguda, al telèfon, a Internet… perquè hi ha  equivocacions que són cares i mortals, perquè més que equivocar-se és ser tossut..