El cor més bonic
En un poble un jove, fort i robust, deia i proclamava que el seu cor era el més bonic i el més fort. L’ensenyava. Tothom l’admirava i en parlava. Era un cor que no tenia cap taca i cap esgarrapada.
Però, vet aquí, que un ancià, una persona gran, li va dir de forma molt senzilla: ”Com pots dir que el teu cor és el més bonic, quan ho és el meu”.
La multitud va queda astorada i sorpresa. Van mirar el cor del vell, batia vigorosament, però estava ple de cicatrius i havia llocs que faltaven trossos i eren reemplaçats per altres. A més, hi havia llocs buits com a forats.
La gent, en veu baixa deia: “Com pot dir això aquesta persona que el seu cor és el més bonic?”
El jove, ben pretensiós, li va dir: ”Deus estar de broma. Comparar el meu cor amb el teu? Tu no tens més que un cor ben ple de cicatrius i dolors”.
“Es ben cert”, li va respondre el vell. “Però cada cicatriu representa una persona a la qual jo li he donat el meu amor. He arrencat trossos per donar-los als altres. I jo en el meu cor he posat trossos dels altres cors. Però com els cors no són iguals han quedat esquerdes perquè no han encaixat del tot bé. Va haver ocasions que he donat un tros de cor a persones que ho necessitaven i d’aquí aquests buits o forats. I aquestes ferides que m’han fet els altres per tenir fe en les seves paraules Però sempre l’he tingut vigorós i fort per estimar.”
I l’ancià va acabar dient: ”Comprendràs ara, perquè t’he dit que el meu és més bonic que el teu?”
El jove va queda mut i pensatiu. Dels seus ulls van sortir unes llàgrimes. Va plorar Va apropar-se a l’ancià i va arrancar un tros del seu cor per oferir-li.
El vell el va rebre i va col·locar un tros del seu cor vell i gastat en el forat del tros del jove. Es notava perquè no encaixaven adequadament.
El jove va aprendre que el seu cor no era ja perfecte, però lluïa molt més que abans la seva formositat perquè pel cor jove fluïa i bategava l’estimació i l’experiència de l’ancià.
