RESCAT MÉS CAR QUE L’OR
La lectura del fragment de la 1a carta de Pere (1,17-21) que llegim aquest diumenge comença dient:”Vosaltres invoqueu com a Pare”. L’afirmació consona amb el que ha proclamat a 1,3: “Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist”. Dirigir-se a Déu com a Pare ha esdevingut la forma habitual que els seguidors de Jesús tenen per dirigir-se a Déu. Representa un enriquiment respecte altres sobrenoms dedicats a Déu: Beneït, Altíssim, Déu del cel, de l’univers, Déu d’Israel. Els creients ho han après de Jesús mateix, que prega a Déu dient-li Pare (Lc 22,42) i ensenya als seus deixebles a pregar anomenant a Déu, Pare (Mt 6,9) . L’autor de la carta recorda, amb tot, que Déu és un jutge just. En els nostres temps aquesta expressió incomoda. Remet a les imatges de l’escriptura hebrea que presenten un Déu, jutge sever (Jl 4,12; So3,8). En altres textos, però, es juxtaposa el judici just amb la salvació (Sl 7,9-10; 9,8-10; 76,9-10); llavors el judici es converteix en l’instrument que té el pobre per la defensa dels seus drets. L’autor de 1 Pere parla d’un jutge que és Pare, és d’esperar que en el seu judici l’amor, la comprensió i el perdó tinguin més pes que la severitat i el càstig.
“La manera absurda de viure que havíeu heretat dels vostres pares” Els vostres pares no són aquí als avantpassats d’Israel. Si modernitat i progrés porten a mirar el futur, l’autor de la carta ens proposa una mirada al passat, en aquest cas, no per imitar-lo sinó per defugir-lo. Els vostres pares són els practicants de la religió entregada als ídols. La manera de viure dels avantpassats exercia sobre els romans una influència decisiva. L’emperador August havia propiciat el restabliment dels valors de la religió del passat. Veia en la conservació de les creences i els costums una eina imprescindible pel bon funcionament de la vida social. Per l’autor de 1 Pere no es pot admetre la pervivència d’una religió basada en el culte idolàtric i en la deïficació de l’emperador. En aquest sentit, la manera de viure dels avantpassats resulta absurda i cal abandonar-la.
“Heu estat rescatats amb una sang preciosa” . Per adonar-se del que significa rescatar, cal tenir present les estructures socials de les cultures de l’antiguitat. Un amo podia adquirir un esclau comprant-lo o adquirint-lo per la força (botí de guerra, pagament d’un deute). Un esclau podia ser rescatat si algú pagava a l’amo el preu de la seva llibertat. A Israel existia la figura del go’el, un redemptor o defensor dels drets d’un individu o d’un grup. Si un israelita havia esdevingut esclau per no poder pagar un deute, podia ser rescatat per un parent proper, aquest era el go’el (Lv 25,47-49).
L’autor de la 1a Pere es val en aquest text de dues línies de pensament bíblic – teològic. Una entén la mort de Jesús com un rescat. L’ésser humà està dominat per un amo, el pecat, que només li pot reportar la mort (Rm 6,6). Jesús és com el go’el alliberador (He 9,15). La sang que és la vida, vessada amb la seva mort, serà el preu amb que es realitzarà el rescat (Rm 5,9). L’altre presenta la mort de Jesús com una substitució. Ell mor en comptes del pecador que hauria de morir a causa del pecat. La mort de Jesús es comparada amb els sacrificis realitzats en el temple de Jerusalem. Aquesta és una de les afirmacions cabdals de la carta als Hebreus (9,11-14). “Crist sacrificat com un anyell sense tara ni defecte” fa pensar en l’anyell pasqual (Ex 12)i en els animals que s’oferien a Déu que no podien tenir cap defecte. Ell és l’anyell sense defecte que treu el pecat del món (Jn 1,29).Tot el que s’esdevé en Jesús no és una maniobra correctora, per part de Déu, de les desbarres humanes, sinó que entra en un pla, perfectament dissenyat que va de l’inici a la fi dels temps i està encaminat a la manifestació benefactora de Jesús ressuscitat i que demana per part del creient fe i esperança.
Diumenge 3er de Pasqua. 30 d’Abril de 2017
