CAMÍ CAP A CASA
Comentari a la primera lectura del 5é diumenge de Pasqua. C.
Llegim a la primera lectura d’aquest diumenge un nou fragment del llibre dels Fets dels Apòstols (Ac 14,21b-27) del que en llegim diversos fragments aquests diumenges del temps Pasqual.
El text d’avui posa de manifest el rol de la comunitat cristiana en la tasca evangelitzadora. Aquesta neix de la decisió de la comunitat inspirada per l’Esperit Sant d’enviar missioners (Ac 13,2). Per tant la tasca missional no neix del desig personal o de la iniciativa individual dels predicadors, per tant l’èxit de la missió no el consideren Pau i Bernabé el resultat de les seves prèdiques i bona oratòria, no de l’encert d’unes estratègies evangelitzadores sinó d’un projecte comunitari instat per l’Esperit Sant on la mà Déu actua valent-se de la comunitat i dels seus missioners enviats a evangelitzar.
El text està centrat en el retorn de Pau i Bernabé cap el lloc de sortida del seu viatge evangelitzador: Antioquia de Síria. El camí escollit pel retorn no és un camí fàcil. Pau i Bernabé decideixen passar per les ciutats on han estat perseguits i agredits pels jueus ( 13,50; 14,5-6.19-20).
Lluc vol recordar que l’anunci de la Bona Nova no estarà exempt de contrarietats (Lc 24,12-17) ni serà una tasca fàcil. Pau i Bernabé han sofert l’animadversió dels jueus contraris que els pagans es converteixin sense el pas previ de la incorporació al poble d’Israel.
Jesús va predicar l’amor als enemics (Lc 6,27-35); Els habitants d’Antioquia de Pisídia, d’Iconi i de Listra s’han comportat com enemics de Pau i Bernabé. Ells doncs volen portar a la pràctica l’amor que volia Jesús i que ell mateix va ser el primer de posar en pràctica (Lc 23,14).
Les persecucions contra Pau i Bernabé que es produïren en aquestes ciutats esmentades no van acabar quan ells van marxar. És de suposar que d’una manera o altra van continuar. Per això Pau i Bernabé tornen a aquestes ciutats per reconfortar els recentment convertits i animar-los a no defallir davant les dificultats.
No es tracta, per tant, d’un simple retorn al punt de partença, sinó que cal consolidar i refermar les comunitats no només amb paraules escaients sinó d’organitzar les comunitats amb l’establiment de preveres.
A fi de dotar d’autonomia les comunitats tot just fundades, els missioners nomenen per elecció un col·legi de responsables en cada comunitat servint-se del model que tan bons resultats havia donat entre les comunitats judeo-creients dirigides per un col·legi de preveres o ancians per l’estil de les comunitats jueves. També a Grècia i Egipte trobem que un consell d’ancians governava i dirigia els afers d’una localitat o una associació.
Fins ara Lluc tan sols havia insinuat l’existència de col·legis de preveres en les comunitats judeo – creients i més en concret, l’església de Jerusalem tal com es veu en l’entrega als preveres de la col·lecta realitzada al si de l’església d’Antioquia (11,29-30).
Pau i Bernabé reprodueixen ara aquest model introduint-lo en comunitats compostes majoritàriament per deixebles vinguts del paganisme. A cada comunitat hi assignen un col·legi d’ancians a fi que la presideixin i en coordinin les diferents funcions. L’ús del plural ancians indica que la direcció de la comunitat no estava en mans d’una sola persona. La manera de designar-los és l’acostumada en el judaisme mitjançant una pregària acompanyada de la imposició de mans i de dejunis. Que la comunitat pregui i dejuni fa pensar que no eren només Pau i Bernabé els que intervenien en el nomenament sinó que tota la comunitat participava e l’elecció.
Pau i Bernabé han creat noves comunitats. Des d’Antioquia de Síria han sigut església en sortida. No han caigut en la temptació tan freqüent en la història de l’Església d’obstinar-se en la perpetuació d’ella mateixa.
Diumenge 5é de Pasqua. 18 de Maig de 2025
