EL SENAT DELS ANCIANS o

L’ÚLTIMA DÈCADA DEL SEGLE PERSONAL

Hi ha persones que moren als 116 anys. Així la religiosa brasilera Inah Canabarro Lucas, de la comunitat de les germanes teresianes de Brasil; va morir dimecres 30 d’abril del 2025, segons el grup investigador. Però, podem afirmar que són poquíssimes les persones, avui dia, que passen dels cent anys. Sí, en canvi les que viuen fins a cent. I en aquesta darrera dècada n’hi ha molts més. Sigui el que sigui, la longevitat és un factor totalment nou a l’Horitzó de la Humanitat.

I cada ésser humà és únic amb la seva pròpia biografia, viscuda a nivells diferents de consciència. I aquí rau la saviesa de saber escoltar-se i aprendre a gestionar-se en el moment adequat. Per això, recordo el pensament de Niebuhr: Primer element, coratge per canvi; el segon, serenitat per acceptar. I aleshores, el silenci interior per al tercer element, fruit del treball en el procés de maduresa integral: Saviesa per distingir.

Considero aquesta dècada amb una mirada i en sentit constructiu, optimista i realista perquè hi ha moltes persones, plenes de vida, esperit obert, actius en el que poden i gaudint de viure. La ment molt clara. Indico aquestes qualitats perquè els que poden parlar de com viure-la no són els anteriors a aquesta dècada, com se sol fer, sinó els que la viuen. Així tenim que la parella Erikson, al seu llibre: Els cicles de la vida (1983) parla de vuit etapes; i completat posteriorment per la seva dona, que va morir als 95 anys, amb la novena etapa. Tots dos havien nascut el 1902. Ell havia mort als 91 anys.

Ara bé, parlen de la seva experiència, que és totalment intransferible. I aquí ve la importància: cada persona té la seva pròpia resposta i no es troba en cap llibre, encara que no vol dir que no s’hagi de llegir per aprendre del proïsme.

Hi ha preguntes, al meu entendre, que són les mateixes al llarg de la vida, però les respostes difereixen segons les dècades, probablement: Què és la vida? Quin sentit li has donat? Quins són els teus somnis o projectes? Quins complits o frustrats o fracassats? Com has estimat i relacionat amb els altres? Solament, i únicament, la pròpia sinceritat interior facilita el procés de maduresa integral. I segons aquestes respostes, ni bones ni dolentes, què puc fer en aquesta nova dècada? I aquí només hi ha la resposta personal interior. La salut física decau; l’emocional madura; la interioritat és bàsica; s’obre més perquè permet contemplar l’Horitzó i sermés profunda o alta. Entrem a l’àmbit de la fe o confiança bàsica, que són humanes, inherents a l’estructura psíquica; i que pot tenir potser un matís religiós, però no necessari. Com miro la vida? Només “amb” els ulls, o també “a través” dels ulls; que és contemplar? O també en altres paraules: Què és morir, si hi ha la mort? Sí, i sens dubte, perquè se sap que hi ha la mort biològica per la necessitat de sobreviure l’espècie humana. Però per què visc aquesta dècada? O millor, per a què la visc? Preguntes raonables i respostes personals.

Tot dependrà de la mirada humana a l’horitzó. Personalment, és sentir (de sensitivar) aquest alt i profund nivell de consciència que la meva vida ÉS. Quan un deixa de respirar, i s’esdevé la mort biològica, la Vida (en majúscula), que se sentia a la vida, (en minúscula) continua. Seguretat? Cap en absolut; Certesa? No, ja que no és creença o aposta. Sentir-la, sí, ja que dona la vida en la seva corporeïtat gràcies al llenguatge que ens remet a sentir la realitat de dues maneres necessàries per a la integritat de la vida: una cobrint les necessitats d’aquest món per sobreviure, viure, totalment relatiu; i l’altra, tan necessària i profundament humana, de contemplar sensitivament i gratuïtament el Misteri dels mons o la Realitat Invisible, és una dimensió absoluta. I aquest tarannà, que és un regal de la Vida, demana els seus moments de silenci i gratitud, fonaments de la vida; ens ho mostra la saviesa dels mestres o d’aquelles persones que ho han mostrat, mostren i mostraran com a fars o brúixoles. I l’ego, com el genet o l’amazona, ha d’aprendre a silenciar-se o reposar-se per orientar-se.

I així anar entrant en aquesta dècada norantena. El món de plaer que és gaudir, sense greus pertorbacions físiques ni mentals, amb la companyia de la meva dona, la presència dels meus fills; les relacions amistoses, que es comparteixen el final d’un trajecte o missió; activitats, com escriure, llegir, caminar. Sempre amb el somriure, pau i tranquil·litat per saber escoltar les persones que ens trobem. És el que he intentat sempre amb l’eslògan: Primer la salut mental personal i després fer-la en un procés maduratiu integral. L’esforç vital de viure aquesta vida a la Vida que abraça, impregna l’ego, que condueix, però no guia. Guia aquest Horitzó del macro-micro.kosmos, aquesta gran Llum del misteri dels mons o la Realitat Invisible, que és des de l’origen. I per ser realista, que mai no s’ha de perdre l’equilibració amb els peus a terra, les meves falles, errors, limitacions…. Les dues cares de la mateixa moneda, el valor de les quals no el donen aquestes cares separades ni una de sola, sinó el valor de ser conscient d’aquest plurivers monetari que la moneda no és més que la forma o un marc del fons o llenç. Com he jugat amb la moneda o quins llenços he pintat? La resposta total no la conec, però sento que és part d’un Tot o Misteri sense llenguatge sense forma; una Realitat Invisible.

Aquesta és la riquesa, regal, do, gràcia, dharma, tao, que sento a l’entrada a aquesta etapa norantena, que espero i confio poder decidir el meu moment de finalitzar-la si les circumstàncies són adequades.

Desitjo a la persona lectora, estigui a la dècada que estigui, que sigui conscient del seu viure a la Vida per arribar sempre, si la corporeïtat ens permeti gaudir del món del plaer, és a dir, absència de dolor físic i de pertorbació interior. Consciència d´aquest Kosmos. Sentint el final com la màxima llibertat del do de la gràcia, del regal de la Vida. I després pul·lular com a pols d’estrelles o humus de la terra amb la cançó: Gràcies a la vida. Aquesta és la gran lliçó que ens mostren els savis.

Jaume PATUEL PUIG (1935)

Pedapsicogog