EXIGÈNCIES PER SEGUIR JESÚS

Llegim a l’evangeli d’aquest diumenge una combinació de dites i paràboles de l’evangeli de Lluc ( Lc 14,25-33). Tot el passatge gira sobre la necessitat de centrar la vida entorn de Jesús costi el que costi. El text que llegim està situat en l’evangeli de Lluc desprès de la paràbola dels convidats al banquet. Fixem-nos que en Mateu aquesta mateixa paràbola (22,2-10) ve seguida d’uns versets (22,11-14) que expliquen com el rei s’indigna i expulsa de la sala un convidat que no portava el vestit de noces adequat. Aquests versets Lluc no els té. Si en Mateu l’expulsió del convidat és imatge del passar pel sedàs aquells que pretenen ser  dignes del Regne, en Lluc les exigents condicions per seguir Jesús indiquen que cal passar pel sedàs aquells que pretenen ser deixebles seus.

La paràbola dels convidats al banquet acaba explicant que la sala s’omple de tota mena de gent provinent dels camins i dels horts (14,23). Aquesta quantitat de gent indeterminada es correspon amb la molta gent que feia camí amb Jesús (v25). Molta gent acompanya Jesús, han quedat entusiasmats amb el seu ensenyament, admirats del seu poder de curar, volen ser deixebles seus però Jesús vol desmuntar entusiasmes espontanis,  no n’hi ha prou amb la bona voluntat, vol recordar les exigències que implica el seu seguiment.    

.Lluc posa en boca de Jesús tres exigències per aquells que vulguin seguir-lo i ser deixebles seus: renúncia voluntària al lligams afectius de la família més propera; acceptar les contrarietats, sofriments i adversitats inherents a fet de ser deixeble; renúncia a les possessions materials. Tot això acompanyat d’un seriós discerniment, sense presses de cap classe, fent una deliberació detallada dels costos i riscos d’un compromís de tanta responsabilitat. No es pot decidir ni actuar a la lleugera sinó que cal preveure totes les possibles conseqüències.

Jesús demana odiar (verb grec “misein”) el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes. La formulació és feridora. Mateu suavitza la duresa de l’expressió amb la fórmula “el qui estima el pare o la mare més que a mi”. Tal com ho expressa Lluc, sembla que l’exigència de Jesús derogui o passi per alt el manament de la Torà, la Llei que exigeix honorar el pare i la mare (Ex 20,12). El que es vol dir és que fins i tot les persones més properes poden convertir-se en un obstacle davant la radicalitat de l’exigència de Jesús. El deixeble haurà d’escollir entre mantenir els vincles familiars que imposa la naturalesa o la fidelitat al mestre. Per això les paràboles de la construcció de la torre i l’anada a la  guerra recorden que una decisió com aquesta s’ha de pensar i madurar molt. En l’escala de valors del seguidor de Jesús el valor Déu, el valor Jesús, el valor Regne passen davant altres valors encara que estiguin avalats per la sacralitat de la Llei.

“Qui no porta la seva creu i em segueix no pot ser deixeble meu” (v.27). Jesús fa camí cap a Jerusalem, a trobar-se amb la seva creu. El terme grec “stauros” designa el pal que servia per empalar o, amb un altre de travesser, crucificar els condemnats lliurant-los a una cruel, terrible i espantosa mort. La immobilització dels braços en posició horitzontal provocava una lenta mort per asfixia. A vegades els soldats, per allò d’anar per feina, acceleraven la mort amb una flagel·lació prèvia o amb el trencament de les cames (Jn19,32). Pràctica d’origen persa l’aplicaven els romans per castigar qualsevol tipus de revolta o esclafar el més mínim brot de dissidència. Aquesta fou la mort de Jesús. Pensava Lluc que tots els cristians havien de morir igual?

Més que en el sofriment material el que Lluc pensava  és que la mort a la creu era el màxim desprestigi social imaginable en aquella època, era  la pèrdua de l’honor, de la dignitat i suposava haver anat a parar a l’estrat més ínfim de la societat. Portar la creu representa, doncs, renúncia a qualsevol honor, a qualsevol mena de prestigi social o dignitat humana. Dit això, es pot veure com Jesús demana a qui vol ser el seu deixeble que renunciï no tan sols als lligams familiars o als diners i la riquesa, la vessant més material de la vida humana, sinó també a l’honor i el prestigi, la vessant immaterial, social, potser més psicològica i més relacionada amb la realització personal interior de cada individu.

Diumenge 23 durant l’any. 4 de Setembre de 2022