LES NOVES ADDICCIONS

La dependència  exagerada, inevitable, és a dir, malaltissa, de certs objectes torna estar el damunt de la taula.  Hi ha molt de llibres sobre aquesta qüestió. És el nou concepte de “addicció” més que de “droga”. Es continua preferint reservar la paraula droga pels estupefaents o narcòtics

La preocupació és constant per part tant de les autoritats civils com dels pares. Cal veure com darrerament l’administració ha enviat a les famílies un llibret parlant-ne una altra vegada.

És cert que alguns adolescents o joves ho proven i ho deixen després. Alguns fan l’experiència i no els passa res. Però també és ben cert que d’altres  ho proven i s’hi enganxen i uns altres fan l’experiència i cauen.  L’afer emocional o psicològic hi juga moltíssim. La droga és risc d’alt nivell.

Ara bé, les noves addiccions en són moltes.  Podem definir una addicció com  una conducta obligada, empesa o  imposada per una necessitat interna. Les característiques en  són dues: obligada i repetitiva. Compulsiva..

Quines són? El sexe, el joc, l’internet, el treball, el mòbil, les compres i tot allò que lliga a una persona de forma irreflexiva, que no vol dir que no se n’adoni.

És la frase: “No puc fer-hi res…”. “Pot més que jo….”.  “M’agrada i ja em va bé…”

“Què vols que et faci…”.

Moltes addiccions dependran del poder adquisitiu de la persona. Tenim, per exemple, anar a comprar. Quantes persones els cal comprar perquè és emocionant, en gaudeixen, és excitant, però després, a l’hora de la veritat, de tot el que han comprat no fan servir res o quasi res. Necessitaven omplir “un buit emocional”, que confonen amb “el sentiment de buidor”, el qual mai s’omple. .

Però avui hi ha addiccions que comencen a preocupar moltíssim pel temps que hom hi dedica.  N’agafo un exemple: les hores davant la pantalla d’internat. No hi ha massa experiència pedagògica. El mateix va passar amb la televisió. Hi ha criteris, però segons les darreres informacions, hi ha molt de nenes i nens que passen més hores mirant les pantalles petites a casa que hores d’anar a classe.

Els pares són els responsables en aquest  assumpte d’ajudar a controlar el temps davant la pantalla. Com també és tant cert com el que he dit abans, que hi ha moltíssims pares que estan actuant de forma molt correcte i educativa.

SANT VALENTI

Sant Valentí, que vol dir fort o sa, és  el dia dels enamorats. Ja el tenim comercialitzat. Es diu que es va rescatar aquesta festa per poder liquidar stocks de gènere que no se sabia com vendre’ls. Els va anar molt bé.

Doncs bé, també es pot viure  la festa per poder pensar un xic en l’amor, en l’estimació, en la consideració de l’altre. En aquest sentit Sant Valentí és una festa molt antiga. La  realitat, però,  és que estimar no és tan fàcil i demana moltes actituds constructives.

He trobat unes idees que són adients per aquesta diada.  Us les escric:

Vull que m’escoltis sense jutjar-me.

Vull que opinis sense aconsellar-me.

Vull que confiïs en mi sense exigir-me.

Vull que m’ajudis sense intentar decidir per mi.

Vull que tinguis cura de mi sense anul·lar-me.

Vull que em miris sense projectar les teves coses en mi.

Vull quie m’abracis sense asfixiar-me.

Vull que m’animis sense empènyer-me.

Vull que em sostinguis sense fer-te càrrec de mi.

Vull que em protegeixis sense mentides.

Vull que t’apropis sense envair-me.

Vull que coneguis les meves coses que més et disgusten

Que les acceptis i no pretenguis canviar-les.

Vull que sàpigues que avui pot comptar amb mi

I SENSE CONDICIONS.

Bona festa de l’amor que hauria de ser cada dia. .

SENTIR-SE ÚTIL ÉS MOLT SA

Em satisfà molt el comentari  d’alguns lectors verbalment. Evidentment hi ha una errada i no d’impremta al final de l’article 1127 on en lloc de dir “útil” vaig dir “inútil”. Aleshores la frase canvia totalment de sentit.

No l’havia corregida  perquè algunes persones em van dir: “Hi ha un error en el seu article”. O “crec que s’ha equivocat”. Vaig veure com les persones reaccionaven de seguida a un afer que vivien personalment. En efecte, les persones  que m’ho van dir eren totes grans. I en conseqüència,  van copsar immediatament perquè sabien que “sentir-se inútil és molt depressiu i no és gens sa”. Per contra, sentir-se útil, que hom pot fer alguna cosa, que la vida té sentit dins de les nostres limitacions  això no únicament és molt sa sinó necessari per viure feliç. El Tot Mataró al número 1130. Per tant,  la correcció no em preocupava perquè els lectors l’havien feta. Això és molt significatiu.

És indicador de que es llegeix amb atenció i per a mi és molt gratificant. No obstant, he volgut clarificar-ho per escrit en atenció a l’article del nostre bon literat Isidre Julià.   .

Ara bé, voldria aprofitar l’errada  per fer una reflexió sobre sentir-se inútil.

Si sentir-se inútil vol dir sentir-se no-útil o no apte en alguna cosa com, per exemple,  “Perdo ja algunes  facultats”. “No tinc tantes forces com abans”. “No puc caminar tan de pressa”. “Em vaig fent gran” i d’altres d’aquest estil, jo diria que és sa. Efectivament, acceptar les pròpies limitacions que comporta el pas dels anys. I quan dic pas dels anys, no penso només  amb les persones de 80 anys en amunt, sinó també les de 50 en amunt. És a dir,  “el sentit de realitat” que cadascú hauria de tenir li ha de permetre veure que és ja “inútil”, és a dir, no-útil,  en petites coses en quan que ja no pot actuar com un jove o com abas, però que queda compensat pel seny, per la seva reflexió  Acceptar les pròpies limitacions que comporta cada edat o fase de la vida, això és molt sa.

Però si l’angoixa de veure’s que es va fent  gran i  no es poden fer totes les coses que es feien abans, el fa sentir inútil, hom ha de lluitar  contra aquest sentiment d’inutilitat perquè la realitat no és així. Però pesa amolt més la reacció emocional o la realitat psíquica. Aquest món emocional té molt de pes i aquí rau el perill.

Hi ha una frase que ens pot ajudar a superar aquest sentiment d’inutilitat: “Si vols la vida, prepara la mort”.  I aquesta mort no s’ha d’entendre la biològica –la qual quan més tard arribi i amb el mínim d’inutilitat ens trobi tan millor. És la mort a les petites coses de cada dia: els despreniments,  els canvis, les il·lusions no aconseguides, acceptar l’absència de les persones estimades, el no poder fer tantes coses com abans i moltes d’altres cosetes que cada persona en la seva intimitat sap i calla. Això no ha de fer-nos sentir inútils en el sentit que no es val ja per res. I si és així, alguna cosa passa. Hom ha de saber reaccionar com els lectors o lectores han reaccionat davant d’una errada perquè verament  SENTIR-SE INÚTIL, NO VALER PER A RES,  NO ÉS SA.

L’STRING

L’string és la peça de roba que s’anomena tanga, però la premsa fa servir la paraula anglesa. Queda més bé.

Ara que no és primavera se’n pot parlar amb més tranquil·litat perquè la sang no bull. En primavera, sí.

He tingut l’oportunitat de fer un petit estudi de camp mitjançant unes enquestes a diferents cursos de batxillerat i ESO sobre aquesta qüestió.

En revisar-les o fer el que se’n diu “el buidatge” he après moltes coses.

Una d’aquestes és el sentit comú de les noies sobre la seva vestimenta. Si voleu amb altres paraules, les noies com les noietes tenen un criteri. De la mateixa forma els nois com els noiets.

Moltes ho consideren com una moda que la gent si habituarà. I ens recordem el bikini o la minifalda. Altres és una de les tantes formes de vestir. Un vestir que sent bé en el tram d’una certa edat.

No obstant, també veuen que hi ha alguna noia o noieta que es passa. No ho veuen estètic. Pensen que no hi ha cap mena de necessitat de mostrar tant.

Els noies els encanta contemplar la noia vestida així, però de forma estètica. És un plaer per als ulls contemplar la corporalitat femenina vestida així  per bé que alguns diuen que es distreuen en els estudis. Però la cosa curiosa és que alguns pensen que no els agradaria que la seva nova anés així. La llei del doble embut  Aquí alguna cosa no funciona en el noi, o inicis de “la síndrome d’Otel·lo”?

Nois i noies opinen, però els grans opinen d’una altra forma: Ho prohibirien o serien més estrictes.  I les noies com els nois hi veuen en això  un problema afectiu o emocional sexual de part  dels adults. No tenen probablement raó? .

La formació psicoafectiva o de la sexualitat  ha de ser ben impartida. Si en alguna matèria tothom hi té experiència és amb la vivència de la seva pròpia corporalitat. Informació n’hi ha molta, probablement massa. L’altre aspecte és la formació en el  propi control dels impulsos. La valoració del cos. Aquest gran do de la naturalesa. Perquè podem dir més que  “tenim un cos”, “som un cos”.

I com tantes altres coses, l’educació de la corporalitat es viu a casa. I hom hauria de poder parlar de sexe com es parla d’altres coses. Els tabús no són mai positius.

I també com sempre, hi ha molt d’adults, pares i joves que parlen de la sexualitat  amb tota naturalitat i normalitat a casa i fora de casa. És un problema de maduresa i de confiança amb un mateix..