PACIÈNCIA

En els primers temps posteriors a la mort de Jesús existia en  les comunitats cristianes el convenciment que Jesús tornaria molt aviat a instaurar el Regne de Déu que, si bé ja havia començat abans de la seva mort, arribaria al seu establiment públic gloriós i definitiu. Però les coses no van anar com molts s’imaginaven, el retorn es feu esperar i llavors s’imposà la necessitat d’impartir pautes de conducta per l’espera. És el que fa el text de la carta de Jaume (Jm 5,7-10) que llegim a la segona lectura d’aquest diumenge.

La carta de Jaume és un conjunt d’exhortacions morals, normes i consells de conducta, per això en ella  abunden els verbs en imperatiu. Tingué moltes dificultats per entrar en el cànon del Nou Testament. Luter la tenia per una “epístola de palla” en contraposició a altres epístoles de més categoria com ara Romans. L’autor és possiblement un jueu convertit que es dirigeix a altres judeocreients escampats arreu on s’establiren  comunitats cristianes. Atribuir l’autoria de la carta a l’apòstol Jaume respon a la pretensió de donar prestigi a l’escrit, recurs habitual en aquella època.

L’autor es val de la tradició jueva, en el text que ens ocupa es veu en els exemples morals dels profetes i de Job; s’hi nota la influència de l’hel·lenisme amb l’ús del terme paciència i es val de la tradició cristiana amb l’al·lusió al retorn de Jesús.

Dels consells que dona sobresurt la paciència ( 4 vegades en el text).La paciència popularment s’entén com la capacitat de suportar pacíficament  serenament les adversitats de la vida, en un altre sentit és la virtut de saber esperar sense inquietar-se un futur que es desitja o se sap que un dia o altre s’esdevindrà.

A l’Antic Testament la paciència apareix com un atribut de Déu vinculat amb la seva misericòrdia. Déu és pacient sobretot amb els pecadors, no executa la seva ira ni el càstig, sinó que atorga a l’ésser humà l’oportunitat de convertir-se i aconseguir així la salvació. Aquesta idea arriba al Nou  Testament, l’autor de la segona carta a Pere (3,9) diu que Déu és pacient perquè vol que ningú es perdi sinó que tothom arribi a la conversió.

Aquest però no és el sentit que té en  el nostre text. Cal deduir-lo dels exemples que apareixen exposats per l’autor de la carta. Paciència és la del pagès que sembra un gra de mostassa esperant que creixi i es faci gran i arribi a ser un arbre (Mt 13,31); com els profetes que, resultat de la seva predicació, esperaven la conversió del poble (Is 6,11; Jr 20,7-11; Ez 2,3-7), com la paciència de Job que, instat per la seva dona a maleir Déu  i aclaparat per les desgràcies que li han caigut a sobre, es manté fidel a Déu i ferm en la seva integritat. Val a dir que la paciència de Job és la del Job del pròleg i epíleg del llibre (Jb 1-2; 42,7-17) que mostren el Job pacient i resignat, tot el contrari del Job del gruix del llibre que mostra un Job rebel, exigent i indignat.

En el nostre text la paciència es mostra com una qualitat típica del bon cristià i així apareix en els catàlegs de virtuts escampats per les cartres de Pau i de la seva escola. A 2 Co 6,6 la paciència forma part de les realitats positives que contraresten les tribulacions i contrarietats del ministeri apostòlic; a Gl 5,22 la paciència és un fruit de l’acció de l’Esperit; a Ef 4,2; Col 1,11; 3,12; 2Tm 3,10 la paciència forma part de les virtuts que ha de tenir el cristià; a 1 Tes 5,14 La paciència s’ha de practicar en el tracte amb els altres, sobretot amb els més febles; a 1Co 13,4 és una de les qualitats que defineix l’amor.

La carta de Jaume no posa l’accent en a sorpresa o la incertesa  del moment sinó que vol assegurar que el retorn – igual que arriben les collites o la conversió es produeix – més aviat o més tard es produirà mentrestant el més assenyat és tenir paciència.

Diumenge 3er d’Advent. 11 de Desembre de 2022.