PREGUNTA CLAU
Comentari a l’evangeli del diumenge 26 durant l’any. A
La primera part del capítol 21 de l’evangeli de Mateu presenta l’entrada de Jesús a Jerusalem (vv.1-11), segueix la purificació del temple (vv. 12-13) que precipita la confrontació entre Jesús i els grans sacerdots i els ancians. Els grans sacerdots i ancians del poble fan a Jesús una doble pregunta: “Amb quina autoritat fas tot això?. Qui te l’ha donada?”. És una pregunta totalment adequada pels qui són els responsables de la fe, la moral, la vida institucional i tota l’activitat del temple. Ells formen part del sanedrí, la màxima autoritat d’Israel; amb quina autoritat gosa Jesús desafiar l’administració del temple? Com és que Jesús pretén tenir una autoritat superior a la d’ells?.
La paràbola dels dos fills (Mt 21,28-32) que llegim a l’evangeli d’avui s’hauria de considerar com un tot amb l’episodi de la pregunta sobre l’autoritat de Jesús per part dels grans sacerdots i ancians i forma part també d’un grup de tres paràboles juntament amb la dels vinyaters homicides (vv.33-36) i el banquet de noces (22,1-14), totes elles destinades a denunciar el rebuig dels dirigents d’Israel. Amb la paràbola dels dos fills, Jesús posa en entredit l’autoritat dels grans sacerdots i ancians.
La paràbola comença dient: “Què us sembla?” És una pregunta clau. La pregunta demana un posicionament, una resposta; és una introducció al debat com d’altres vegades es veu en l’evangeli de Mateu (17,25; 18,12; 22,42). Jesús no vol que les seves paraules siguin una simple proclama per ser escoltada per aquells qui ho vulguin a l’estil de “qui tingui orelles per sentir que escolti” (Mt 11,15; 13,9.43). La pregunta sobre el baptisme de Joan els sacerdots i ancians la van evadir (cosa inadmissible en un col·lectiu que ha de tenir resposta per tot), ara no podran fer-ho perquè l’exemple dels dos fills és tan casolà i tan obvi que no es pot evadir. La pregunta que en la controvèrsia anterior havia quedat sense resposta ara Jesús la respon: el baptisme de Joan no venia de Déu i efectivament vosaltres, grans sacerdots i ancians, no hi vau creure. La resposta dels grans sacerdots i ancians porta implícit el reconeixement que ells no van creure per tant és la mateixa resposta la que els condemna.
Els dos grups en el text queden ben definits. La força de la contraposició brutal i punyent entre els dos grups és difícil de ser captada per lectors poc coneixedors de l’ambient, la cultura i l’estratificació social i religiosa d’aquella època. Val a dir, que els ancians representen quelcom més que els caps de les grans famílies riques, terratinents posseïdores de grans fortunes i, evidentment, implicades en els beneficiosos negocis que giraven entorn del temple. A l’Antic Testament els ancians tenen competències judicials; el Deuteronomi parla del tribunal dels ancians (22,15) i en el llibre d’Ezequiel tenen funcions cùltiques (Ez 8,11). És lògic que aquí apareguin formant part del sanedrí amb competències per formular a Jesús preguntes acusatòries.
Grans sacerdots i ancians queden tipificats en el segon fill que diu que sí però desprès no fa res. Obediència verbal que no passa al terreny dels fets. Els qui tan defensen els manaments són els primers en incomplir-los. El seu comportament reprodueix la història d’Israel que , tot i havent rebut la Llei al Sinaí, la seva història va ser un seguit d’incompliments. Israel tingué temps de convertir-se mentre hi havia profetes i no ho va fer (Jr 44,4s). Els grans sacerdots i ancians fan igual, vingué Joan i no en van fer cas, han vist el que ha fet Jesús i tampoc; resultat: els qui ells consideren uns indesitjables els prendran el lloc.
La paràbola reflexa indubtablement la incredulitat dels jueus en contrast amb la fe dels pagans. A la comunitat de Mateu el primer fill són els pagans que han acceptat Jesús i s’han integrat a la comunitat cristiana el segon fill representa els membres de la comunitat que ho són només de nom i que han entrat en confrontació amb el projecte universal i acollidor de Jesús.
Diumenge 26 durant l’any. 1 d’Octubre de 2023.
