PSICOPATOLOGIA I PSICOSANOLOGIA
Hem parlat de la paraula teràpia i psicoteràpia en els articles anteriors.
En aquest faig servir dues paraules: una de vella, psicopatologia i una altra de nova: psicosanologia. La primera és molt coneguda, fa patir: Estic bé del cap? A fi de no espantar tant a la gent, de forma inútil, convé pensar en la part sana de la nostra psique i alhora madura. Reflexionem-hi i aleshores tindrem: la psicosanologia: Vull ser jo, vull créixer. Amb altres paraules, la part de la ciència de la conducta humana –externa i interna- que té en compte les parts sanes de la nostra realitat mental.
Per a tenir un criteri pràctic o un discerniment clar o una interpretació adequada o un saber sa o seny, us transcric uns versos que he trobat i crec que poden ser molt oportuns per ajudar a comprendre la base de la nostra salut mental i de tota la vida: l’estimació o l’amor a un mateix i trobar-se digne de la pròpia vida.
Crec que llegint-los amb calma, tranquil·lament, hom podrà copsar la realitat interna de l’essència humana. Hom no ha de fugir de la nostra interioritat ni intimitat sinó tot el contrari.
Quiero amarte sin absorberte
Apreciarte sin juzgarte
Unirme a ti sin esclavizarte
Dejarte sin sentirme culpable
Criticarte sin herirte
Y ayudarte sin menospreciarte
Si puedes hacer lo mismo por mi entonces
nos habremos conocido
verdaramente y
podremos beneficiarnos mútuamente
(Virginia Satir)
La base de la nostra dinàmica existencial és l’estimació, l’amor. Però un amor que en el seu procés ha de madurar, donant-nos certesa i seguretat interiors. Mai s’hi arriba a la totalitat, a la perfecció. Sempre s’estima per ésser estimat-da. Quasi sempre hom dóna per esperar un rebre.
L’amor porta a un compromís. Avui dia, la cultura nostra occidental, basada en el consumisme, en el plaer, en la utilitat, en la immediatesa, en el narcisisme o orgull profund del jo rebutja tota mena de responsabilitat o compromís envers els altres. Només compta tot allò que es material, tangible. L’afer emocional o espiritual no es té en compte. Es considera febre, inútil o sense valor. El jo és el centre de tot.
Cada lector o lectora pot reflexionar i quedar-se amb allò que cregui de forma lliure però que sigui el més humà possible a fi de poder esdevenir feliç en el dia a dia..
PRE-OCUPACIÓ
Hem parlat en aquests darrers articles de la psique sana i malalta. També com l’estimació és la base dinàmica del creixement humà i de l’equilibri mental.
Ara bé, no cal anar sempre a l’especialista quan una persona té algun mal estar mental, però alhora la persona no acaba de trobar-se bé amb si mateixa. Ansiosa, angoixada, intranquil·la, neguitosa. O dit amb altres paraules: preocupada.
Anem a veure que vol dir preocupació.
Aquesta paraula n’està formada per dues: -PRE que vol dir: abans, avançar. Es a dir, sense haver connectat amb la realitat, amb el fet, amb l’experiència, ja hi pensem.
D’aquí paraules com pre-judici: formar un judici abans d’hora. Pensar o parlar d’una persona sense haver-la conegut sinó pel que diuen els altres o per reaccions inconscients.
-OCUPAR. És una paraula ben compresa: “Ara estic ocupat. És a dir, ara estic fent una feina que m’absorbeix. No estic per altra cosa. Estic centrat amb una cosa i no amb una altra”.
Aleshores “pre-ocupació” indica estar ocupat amb una cosa abans d’hora, abans que hagi arribat. Si voleu, diguem també prevenir.
Per tant, aquesta paraula es pot viure de dues formes. Sanament de forma constructiva; o patològicament de forma destructiva.
Sanament: És prevenir un afer i no em preocupa. Ni hi penso. Quan vingui ja veuré que faré. Ja ho he pensat. És a dir que és un afer, un assumpte que no “ocupa” la ment perquè no ha tingut encara lloc. Seria quan la persona expressa estic “un xic preocupat-da”, però no estic neguitós o angoixada. No cal pensar-hi sempre.
Patològicament. Aquí quan la cosa es meu greu. “No viu” i a vegades “ni deixa viure”.
La ment està ben ocupada, absorta de tal forma que l’afer el viu ja ara. I com no ha arribat encara, la ment li dóna cada vegada nous elements. Detalls inimaginables. La ment ho vol resoldre tot: Controlar-ho tot. I és un no viure. Una autèntica preocupació.
Una obsessió. Un menjar-se el taro.
Doncs bé, aquesta mena de pre-ocupació”, o cridar la tempesta abans d ‘hora, està en l’espectre de patologies de la vida quotidiana.
És ben cert que no cal anar a l’especialista, però sí que cal fer esforços personals i, a vegades, molt seriosos, per viure interiorment amb pau i deixar que els altres visquin també amb pau.
Una estratègia o recurs personal és pensar que hi ha altres persones que estan en situacions molt pitjors, que hi ha situacions molt més importants i més greus. Com també considerar els aspectes positius de la vida personal.
En el fons, es manca de confiança amb un mateix. Un estimar-se més un mateix..
Una altra estratègia és tenir una persona íntima a qui poder parlar o desfogar-se.
LA MEDITACIÓ
Fa exactament dos anys, setembre del 2002, vaig dedicar 4 articles, números 1061-1064 a la meditació. Va haver persones que m’ho van comentar. Comentaris tan positius com negatius. Entenc per negatius: “això de pensar o meditar” no m’hi va gaire.
Sembla que cada dia més, per poder viure mentalment de forma equilibrada i equànime cal meditar. Probablement per a moltes persones meditar els pot recordar coses de pregària o afer de monjos o monges. Convents. Un món aïllat, tancat de la vida de cada dia. L’article no va per aquests camins.
Doncs bé, la psicologia, de forma especial la profunda o dinàmica com l’oriental, en les seves diferents escoles o formes de comprendre el funcionament de l’estructura humana, ens remarca la necessitat de la pròpia comprensió, coneixement del món interior. El famós “Coneix-te a tu mateix” del temple de Delfos, Grècia.
Remeto al lector als articles escrits fa dos anys per saber com fer-ho.
Així i tot, vull indicar aspectes del valor de la meditació.
Si prenem la paraula meditar en la seva etimologia o arrel, veurem que ver del llatí i vol dir: “In medio ire et ex medio ire”. Anar cap al centre i sortir d’aquest centre.
Tota estructura mental humana té un centre o un lloc de quietud interior. En aquest centre no s’hi arriba de cop o directament. Cal fer l’exercici de silenciar la ment. D’alliberar-nos de les sensacions, de les emocions, dels pensaments, dels afectes. Totes les escoles de meditació demanen per practica-ho: disciplina. Es a dir, esforç personal interior, constància. Si hi ha un viatge que val la pena a fer, és el viatge interior.
Podem expressar-ho amb una metàfora o comparança. Si comparem la ment a un bonic cavall salvatge, cal domar-lo i ensinistrar-lo. Quin goig després constatar la coordinació del genet i cavall. Les cabrioles que es poden fer. Els salts magnífics que es poden realitzar. Però tot això demana disciplina, control, constància. No acceptar el fracàs ni les dificultats, senzillament, anar-les superant.
Doncs bé, per arribar a “aquesta quietud cèntrica”, en aquest centre, cal que el cavall vagi pel camí tranquil·lament. El genet pugui contemplar els paisatges. Això és meditar.
I aniran apareixent diversos centres fins a trobar el de la quietud.
EL SAVI INTERIOR
En aquesta quietud cèntrica i d’aquest lloc important, sorgeix una veu, la del savi interior que cada ésser humà té.
L’essència de l’ésser humà és de bondat, amor, pau, joia. Però, no sabem perquè ni com, el funcionament d’aquesta estructura mental humana va fallar. Una peça es va trencar. En lloc de bondat, surt maldat; en lloc de pau, guerra; en lloc de joia, tristesa o depressió; en lloc d’amor, odi i d’altres coses.
Hi ha de fet, per tant, dues forces antagòniques o contràries. Quina s’imposa? Heus ací la batalla més forta a dur a terme l’ésser humà. La batalla està dintre i no fora. Però és més fàcil posar-la a fora.
A quina edat cal anar a aquest “centre de quietud interior” per escoltar la veu del propi savi que tothom portar i cal escoltar si vol ser feliç, madur, humà.
Us citaré text del segle IV abans de Crist.
“QUE NINGÚ, PEL FET DE SER JOVE,
NO DEIXI PER MÉS ENDAVANT
L’ASPIRACIÓ A LA SAVIESA,
I QUE NINGÚ PEL FET DE SER VELL,
NO ES CANSI D’ASPIRAR-HI.
PER OCUPAR-SE DE LA SALUT DE L’ESPERIT
NO ÉS MAI MASSA TARD NI MASSA AVIAT”.
El pensador es diu Epicur de Samos. Nascut el 342 i mort el 270 aC. Va ser un filòsof grec i va obrir una escola de reflexió en un jardí.
Amb la meditació o reflexió o silenci de les emocions i pensaments quantes coses es podrien evitar com accidents dels joves per carretera o conseqüències greus de la beguda. O morts inútils per baralles incontrolades, fruit de no haver domat el poltre o el cavall que tortura perquè hom creu que no tenir límits és la llibertat.
Amb la meditació, hom evitaria guerres inútils, fruit de l’ambició de la ment humana que no escolta el seu savi interior, sinó que es deixa portar pels aspectes salvatges o egoístics.
Certament que no cal anar a aquests extrems sinó veure com va el metre quadrat on vivim. En el dia a dia. En l’espai que tenim. Amb les persones que convivim. I bàsicament amb un mateix.
