UN PROFETA MOLT HUMÀ

Comentari a la primera lectura del diumenge 14 durant l’any. B

Els capítols 1-3 del llibre d’Ezequiel narren la crida a Ezequiel perquè porti la paraula del Senyor als exiliats de Judea, el poble jueu que viu a Babilònia. El llibre d’Ezequiel es refereix a aquests jueus com el poble d’Israel en la seva totalitat. En el primer capítol Ezequiel reconeix que ha vist la glòria del Senyor. Diu: “Quan ho vaig veure, vaig caure a la cara i vaig sentir una veu d’un que parlava” (1,28). En el segon capítol explica la crida al profeta advertint-lo que se l’envia a un poble rebel. La primera lectura que llegim aquest diumenge recull els versets on el Senyor fa la crida a Ezequiel (Ez 2,1-5). En el tercer capítol s’explica que el profeta s’ha de menjar un llibre que conté la paraula que ell ha de predicar i s’anuncien les dificultats que tindrà el profeta.

La descripció en el capítol primer de la glòria del Senyor no pretén oferir, sense més ni més, un espectacle impressionant o ser el motiu d’una experiència personal. La manifestació de la glòria del Senyor destinada al profeta té com objectiu que el profeta senti i escolti la veu de Déu que parla i comunica el missatge que haurà de transmetre als exiliats de Babilonia. La gran visió del capítol primer és la introducció o l’obertura del que serà pròpiament la crida del profeta. La teofania està encaminada a la paraula que a partir d’ara s’escoltarà per boca del profeta. La paraula que té el seu origen en la glòria de Déu no és una paraula qualsevol, té totes les garanties de veracitat i autenticitat i sobretot – i això és molt propi de la teologia d’Ezequiel- és una paraula que es complirà en allò que vaticini.

“L’Esperit va entrar dintre meu i em feu posar dret” La paraula “ruah” pot significar esperit, vent o alè. Tot i que aquest verset no especifica quin significat es pretén aquí, aquest és l’esperit de Déu donat a Ezequiel perquè pugui portar a terme l’encàrrec que Déu li encomana . Això lliga amb altres moments en els que Déu atorga el seu Esperit quan encarrega una missió a un o uns personatges escollits. Ho veiem quan l’Esperit de Déu va descansar sobre els setanta ancians que van profetitzar (Nombres 11:25). Quan Samuel va ungir Saül com a rei (1 Sa 10,6). En la unció de David: “Aquell dia l’Esperit del Senyor s’apoderà de David” (1 Sa 16,13). El Servent del Senyor rep l’Esperit per portar la justícia a les nacions ( Is 42,1) i la missió profètica encomanada al profeta del tercer Isaïes rep l’aval de l’Esperit (Is 61,1).

L’Esperit farà que el profeta s’aixequi, és a dir, que passi de la inoperativitat a l’activitat creativa. Dempeus voldrà dir que el profeta ha d’estar disposat a tot.

Déu s’adreça a Ezequiel anomenant-lo “ben adam” que habitualment es tradueix per “Fill d’home”. Home es refereix a allò que és terrenal, que està oposat a l’àmbit diví o celestial. Quan es parla de l’expressió “Fill d’home” a l’Antic Testament de seguida es pensa en la figura que apareix en el llibre de Daniel (Dn 7,13-14), grandiosa i sumptuosa com la presentarà l’apocalíptica jueva. No és així en el llibre d’Ezequiel on l’expressió “Fill d’home” apareix 90 vegades. Déu no s’adreça a Ezequiel dient el seu nom com ho fa amb Moisès (Ex 3,4), Samuel ( 1Sa 3,4), Elies (1 Re 19,9), Jeremies ( Jr 1,11) o Amòs (Am 7,8). Quan Déu es dirigeix al profeta dient-li “Fill d’home” vol recordar-li que és humà, de l’espècie humana. En contraposició a la grandesa de la glòria del Senyor que el profeta ha contemplat, ell és molt poca cosa, és fràgil i impotent però la seva petitesa serà transformada per la presència de l’Esperit en una força i un coratge que el farà capaç de dur a terme la seva missió.

Els exiliats creien que Jerusalem no cauria mai en mans dels enemics. Ezequiel els anuncià la catàstrofe de la destrucció de la ciutat. Quan això passi reconeixeran que enmig d’ells hi ha hagut un profeta prova que Déu, malgrat totes les desgràcies, no els ha deixat a l’estacada.

Diumenge 14 durant l’any 7 de Juliol de 2024