El moment definitiu
El moment definitiu és el moment en què l’ésser humà deixa de respirar. El respir és l’alè vital, quan no hi ha el respir no hi ha l’alè. Aleshores ha arribat el moment definitiu: la mort.
La mort no és conseqüència del pecat original, ni és la voluntat d’un déu impietós ni és el destí. La mort és fruit natural i evolutiu com necessari per a la supervivència de l’espècie humana.
Ara bé, el que és fort i tràgic, i a vegades dramàtic, és quan aquest moment definitiu, que és individual, no és el que nosaltres voldríem. Moments il·lògics, inoportuns. Temps incomprensiu. Fruits de la imprudència. Fruits de la ignorància. Impotència de la ciència com també un gran enigma que hem d’acceptar i hem d’afrontar.
Fa un parell de mesos va morir una persona, molt amiga meva. La notícia ens va colpejar molt. No ens ho esperàvem.
En el recordatori hi havia aquestes paraules populars escoceses: :
Pots plorar perquè se n’ha anat
o pots somriure perquè ha viscut.
Pots tancar els ulls i pregar per tal que torni
o pots obrir-los i veure allò que ha deixat.
El teu cor pot romandre buit perquè no la pots veure
o por esta ple d’amor que vas compartir amb ella..
Pots plorar, tancar la teva ment, sentir el buit o donar l’esquena
o pots fer allò que a ella li agradaria que fessis:
SOMRIURE, OBRIR ELS ULLS, ESTIMAR I SEGUIR”.
