ANTROPOCÈ
Cal intentar tenir tant com es pugui una mirada o visió de la geo.político.econòmica no global, sinó mundial. Quin estat busca ser el que estableixi la “pau mundial”? A la història: la pau romana, la pau constantiniana, la pau cristiana, la pau americana. Però totes, sense cap excepció, la base ha estat la violència, el domini i l’esclavatge. O dit d’una altra forma: Abús total de poder. I ara el poder financer versus la sobirania dels estats o nacions.
Avui, no cal insistir, la Humanitat (en majúscula) està en plena crisi o nova oportunitat per donar una resposta diferent davant aquest desgavell. La crisi és d’una dimensió com mai ha estat a la història humana o un pas tant fort com el que hi va haver del paleolític al neolític. La prepotència del tecnocapitalisme, la intel·ligència artificial (IA) o tal volta la memòria artificial (MA) que ja pels anys 1950 havia obert la porta al dilema: augmentar o millorar, ens ha portat o ens ha obert a una nova visió? Augmentar la seva potencia era la guia de la Humanitat, és a dir, la Humanitat al servei de la tècnica (que és el mateix que dir al servei de l’elitplutocràcia, que vol augmentar la producció). O millorar la Humanitat que era posar la tècnica al servei de la Humanitat per part dels poders del Poble, que vol millorar la vida.) Cito els noms d’aquet dilema: Brody y Negroponte (Le monde diplomatique, en espanyol… nº 346, agost del 2024). He dibuixat una senzilla pinzellada global per aterrar a l’acció local.
Doncs bé, aquest nou paradigma ens està engendrant una nova mena de ser “ésser humà”: antropocè. L’etimologia d’aquesta paraula grega és: antropos, home o ésser humà; kainos, nou o recent. Aquest substantiu, a partir de l’any 2000, va ser popularitzat pel químic holandès Paul Crutzen, guanyador del premi Nobel de química, 1995, per designar una nova època
geològica caracteritzada per l’impacte de l’home sobre la Terra. I d’aquí la gran lluita per conservar el planeta terra.
Fets aquests aclariments, comencem “un nou curs”. Nou en què? El que sí sempre és nou en cada curs és que tot l’alumnat té un any més i en principi passa l’alumnat a l’altre esglaó o curs de l’ensenyament, no de l’educació. Confusió de termes malauradament. L’alumnat està immers (2006-2024, és a dir de 3 mesos a 18 anys) en un sistema on se sent una perplexitat considerable i amb un professorat, en termes generals, confós i amb una conselleria, que dona la impressió, de no estar gens conscienciada de la problemàtica.
Aleshores el gran quòdlibet actual podria ser: Què fem? O què poden fer?
Què fem els pares, els avis per respectar el professorat, l’autoritat del mestratge o de la professió d’ensenyar? I aquí hi ha de tot. Hem d’anar en compte amb les estadístiquesi amb la intoxicació televisa. No tot va tant malament. Hi ha persones del sistema que hi deixen la pell, vocacionalment.
Què pot fer la conselleria? Prestigiar, defensar, empoderar tot el professorat, donar-los el rol de fars, orientadors i que tinguin els mitjans d’estar al dia. El dilema davant la tècnica: fi o mitjà?
Què poden fer els que ensenyen. Un dels aspectes que poden fer es entusiasmar l’alumnat a ser crítics en tot, de forma respectuosa, enraonant, dialogant… Com diu un proverbi: “ Les paraules mouen, però els exemples arrosseguen”.
I l’alumnat? Aquí entra en joc la família, sigui el model que sigui. L’hem d’educar a la constància, a una vida real, no fantasiosa, que no vol dir que no hi hagi il·lusions i fites, a enfrontar-se amb els fracassos perquè sempre n’hi hauran i treure’n lliçons, a pensar per sí mateix, a fer silenci per trobar els valors al seu
interior i una bona capacitat crítica. I d’altres valors o si voleu ajudar-lo a construir “una escala de valors” (=una axiologia).
De tot això pot emergir l’antropocè… però a vegades com que té més pes allò artificial que allò natural, es fabrica l’antropoide, és a dir, “semblant a l’ésser humà”. Aquest reemplaçar l’ésser humà por comportar esclavitud per a la majoria de la humanitat.
I concloc la meva reflexió a l’inici d’aquest nou curs per tal d’emergir un veritable antropocè amb un pensament d’un autor de fa més de 2.500 anys: LaoTsé:
“El viatge de mil milles comença amb un sol pas.”
I un altre pensament d’Àngela Duckworth (1970…), psicòloga, professora d’universitat:
“El talent és important, però l’esforç és dues vegades més important que el talent”.
I sense oblidar mai que hem de sentir aquest “antropocè”, que no és un “antropoide” (semblant a un ésser humà), en totes les seves dimensions, bàsicament la més profunda: sentir-se que és i forma part d’aquest plurivers més que univers. I enfront a la nostra també profunda ignorància d’aquesta pregonesa, ens convé recordar la frase de Confuci: “El que coneixes, anomena’l. El que no coneixes, reconeix que no el coneixes. A això s’anomena saviesa.”
L’antropocè ha de ser holístic: Integrar totes les dimensions de l’ésser humà sinó no és nou.
